Miquel Ferrà i Martorell19/04/01 0:00
TW
0

Tal dia com avui neix a Ciutat de Mallorca sor Clara Coloma Fiol i Umbert. Rep el baptisme a la parròquia de Santa Eulàlia i ja sent infant, comença a sentir la religió d'una manera molt especial. Ben joveneta demana l'hàbit de tercerola franciscana i observa una vida d'alt esperit contemplatiu i nombroses experiències místiques. Visqué cinquanta-set anys, fins al 20 de juliol de 1665, amb fama de santa. Passats tres anys, el 1668, els Jurats de Ciutat, sensibles a la devoció popular entorn de la «venerable», manaren que fos llavorat un artístic sepulcre de marbre coronat amb l'escut de la població que la va veure néixer i que ocupa un lloc a la paret interna de la façana de la nau, vora la capella del Sant Crist "com explicava mossèn Pere Fiol i Tornila", a la basílica de Sant Francesc, «com a testimoni de veneració i agraïment de tot el poble ciutadà».

El seu retrat ens mostra una dona magre, petita, vestida de monja, les mans juntes en actitud de pregària, al costat d'un Sant Crist, rodoneta de cara, baixa la mirada, els ulls grossos, el nas recte, la boca petita, l'expressió de total recolliment...

«La venerable sor Coloma Fiol, filla de la Tercera Regla del Pare Sant Francesc...».
Avui en dia el misticisme és mal d'entendre. La nostra societat racionalista i de consum es nega a admetre la lògica d'aquesta casta de vivències. Però en el segle XVII aquest esperit es trobava en el seu cim d'admiració i respecte social. Recordem, per exemple sor Maria d'Agreda, que el 1650 escrivia aquella obra pietosa de gran prestigi que porta per títol Mística Ciutat de Déu.

Sabut és que el misticisme, del llatí «mysticus», és una doctrina filosòfica i religiosa, segons la qual consisteix la perfecció en una mena de contemplació estàtica, que uneix l'ànima misteriosament amb Déu. Escrivia Santiago Ramón y Cajal: «De totes les immortalitats promeses, la de les idees (la consolació dels savis), la de l'esperit (la consolació dels filòsofs), la del cos i l'ànima (la consolació del cristià) i la del nirvana (la consolació de budistes i teòsofs), només la immortalitat integral, és a dir, la persistència de l'ànima i del cos, ens satisfà plenamant perquè és l'única que salva la personalitat, això vol dir, la reconstrucció específica del cervell individual, amb les seves misèries i limitacions, juntament amb la memòria d'aquells triomfs, amors i fracassos. Però tal com som, mereixem la immortalitat? Fa por pensar en el dolor infinit de conviure eternament amb els milers de dolents i corruptes dels quals hem hagut de fugir durant la nostra breu existència terrenal. Confiem que la Suprema Providència tindrà en els seus dominis d'ultratomba compartiments especials per a les ànimes indesijables...». És el clàssic humor d'aquell gran científic. En contemplar el misteri de si hi ha o no hi ha per a la carn mortal eternitat, l'angoixa del pensador és proporcional al seu orgull i egoisme.