Stephanie Saland: «Per arribar a ser un bon ballarí cal tenir foc al cos»

L'estrella del New York City Ballet ensenya la tècnica a les joves promeses mallorquines

Pere BatllePalma18/04/01 0:00

Tota una vida dedicada al ballet i el seu increïble talent convertiren Stephanie Saland en una de les ballarines de major renom mundial. Vint-i-un anys formant part del New York City Ballet, del qual fou durant molt de temps la primera ballarina, li permeteren viatjar arreu del món i compartir els millors escenaris amb grans figures del ballet com Rudolph Nureyev o Alexander Gudonov. Al mateix temps que anava acumulant experiències, la seva figura artística es feia més i més gran. Quan acabà la seva carrera com a ballarina, Stephanie començà a fer classes de ballet, dirigides tant a estudiants com a professionals.

Des de dilluns passat és a Palma impartint un curset en què ensenya la seva tècnica i comparteix les seves experiències amb les joves promeses del ballet mallorquí. Les seves classes són la destil·lació d'una llarga carrera d'actuacions i de la integració d'informació derivada dels seus treballs amb Balanchine, Robbins i els seus col·legues. Les seves majors influències provenen de professors com Stanley Williams, Maggie Black i Tina Bernal.

Stephanie Saland defineix la dansa com «un mitjà que transforma l'energia de la joventut en bellesa i expressió. Suposa una projecció cap a l'exterior del millor d'un mateix utilitzant el cos com a única eina» i opina que una persona que vulgui triomfar en el món del ballet ha de tenir «foc al cos i a l'estómac». «Cal tenir una personalitat molt forta i ser autocrític amb un mateix. Un ha de saber acceptar les crítiques i estar disposat a corregir defectes constantment», afegí Saland. Després de les dues primeres sessions del curset, Stephanie assegura que els ballarins mallorquins «tenen un nivell bastant bo».

Per altra banda, a la ballarina de Brooklyn se li omplen els ulls de nostàlgia quan parla i rememora la seva carrera professional, i reconeix que encara sent una mica d'enyorança dels escenaris. «No fou fàcil deixar de ballar. Quatre anys abans de prendre aquesta decisió vaig començar a preparar-me físicament i emocionalment per al dia del meu adéu als escenaris. Al principi estàs una mica desconcertada, però al final te n'alegres una mica perquè tens l'oportunitat de gaudir d'un altre tipus de vida: ningú ja no et corregeix ni et diu allò que has de fer... i ara tenc l'oportunitat d'ensenyar tot allò que he anat aprenent».