La instantània

El conductor, amb qui durant setmanes es van compartint taules i monuments, coneix perfectament l'indret. Tant, que no li cal acostar-s'hi: cada mes, o una cosa així, li toca fer el recorregut pel desert i els oasis, per cultius de magraners i de rosers. Un terbolí se'n va per la plana aixecant pols i herbes seques. Ell, a l'ombra d'uns arbres que, tot i l'escassetat d'aigua, aconsegueixen sobreviure, comença a fer tallades d'un meló comprat poques hores abans. Serà un meló per a dos.

No en queda res, del sarcòfag d'or descrit pels cronistes d'Alexandre. Actualment tot és pedra i pols; els esglaons que pugen fins al lloc d'enterrament, el portal per entrar-hi i la buidor. Assegut a les pedres que un dia trepitjaren persones, quasi déus, que han deixat una empremta perdurable dins la història, el visitant pensa que ja basta ser algú humà. I prou, no res més. Un camí fa esses fins arribar a altres runes que constantment es barallen entre la destrucció i l'obra nova. Moltes coses d'aquestes són ben inútils, perquè tanmateix mai de mais no es restituirà la veritat del què se n'ha anat: un hi arriba i, després de fer centenars de quilòmetres, seu d'esquena a tots els monuments perquè, per sobre de tot, vol captar de viu en viu el paisatge. Amb terbolins que aixequen la pols i el meló groc ja fet tallades i sense cap pinyol.