Miguel de Unamuno, redactor del diari madrileny El Sol, es
trobava els dies d'aquella Setmana Santa a Medina de Rioseco,
ciutat castellana, a la província de Valladolid, famosa pels seus
vins. Miguel de Unamuno (1864-1936), nascut a Bilbao, era aleshores
rector de la Universitat de Salamanca i en les seves obres més
congudes, El sentimiento trágico en la vida y en los libros, En
torno al casticismo, Vida de Don Quijote y Sancho, volgué explorar
l'ànima hispànica i a l'article que comentam es capbussava dins els
detalls d'aquesta curiosa i de vegades contradictòria
espiritualitat...
«Entrada de fosc. Des de la plaça de Sant Domènec, en baixar la
processó, es veia recolzada, sobre la pinya de cases, la torre de
Santa Maria sobre un cel anguniós que començava a parir estels. I
desfilava el pas de La Dolorosa, de la Mare de Déu dels Dolors, de
la Soledat, dolorosa soledat i dolor solitari, de Juan de Juni. Una
d'aquestes típiques Doloroses del país, símbol potser de la mateixa
Espanya, amb el cor travessat per set espases. Són per ventura els
nostres set rius majors? El dolor dins la serenitat es qualla, tal
volta, en alguna llàgrima de diamant que reflecteix el resplendir
dolç dels ciris. Perquè per allà passava a la llum de llums de cera
d'abelles, en espelmes que portaven processonalment mans de dones
arrenglerades. Les bombetes elèctriques municipals hi desentonaven
amb la seva crua llum civilitzada. Allà dalt pipellejaven en un
trist somrís les estrelles. De sobte un camió passà pel mig de la
processó. Però seguint el pas, un legionari romà tocava el clarí,
al davant del Natzarè, que va vestit amb roba morada, la seva creu
sobre l'espatlla. I aquests passos segueixen carrer amunt, el
carrer principal, el més familiar, el més comú. Era la mateixa
processó d'antany. Així, el jai creu veure la mateixa que contemplà
sent una criatura, i la criatura, sense voler, és clar, espera
també veure la mateixa, en ser un jai, si és que hi arriba... I no
ha passat més; ni monarquia, ni dictadura, ni revolta, ni
república. Tot és igual i passen els passos. I els porta el jovent.
Els més feixuts, el divendres, sobre l'esquena dels socialistes,
els de la Casa del Poble. Perquè Casa del Poble és tota la ciutat.
I per què no havien de respectar la tradició dels segles si aquesta
en res s'oposa a la nova tradició socialista? Tal volta, el
traïdor, el tresorer dels Apòstols, ens exposaria les mateixes
raons econòmiques que llegim que exposà en el capítol XII del quart
Evangeli, el mateix que ens narra com els sacerdots volien matar
Llàtzer per tal que no fos testimoni. I llavors, allà, a Medina,
ens trobam amb don Ursinaro, el prevere popular, que per dues o
tres vegades sortí de la presidència de la processó per venir a
fer-nos útils indicacions de cicerone...».
Dretes i esquerres dins la mateixa processó. Quatre anys després
tot seria diferent.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.