Miquel Ferrà i Martorell11/04/01 0:00
TW
0

El diari parisenc Le Commerce parlava, tal dia com avui, de l'augment de la delinqüència a la llum del dia, de quan el robatori era un desafiament a la llei pel seu enginy i la seva constància. «El divendres 12 d'abril, s'ha comès en aquesta capital, enmig del dia, i a l'església de Sant Ambròs, a Popincourt, un robatori d'audàcia poc comuna. Eren prop de les dotze, i gran nombre de fidels esperaven la celebració de l'ofici diví. De sobte un home, que els presents varen creure que era un obrer de l'església o de la sagristia, s'acosta a l'altar, i pujant en un banquet o cadireta que ell mateix anà a cercar al presbiteri, agafa un Sant Crist que hi havia sobre el sagrari, i poc a poc, se'n torna cap a la sagristia. Però en lloc d'entrar-hi, se'n va per una porteta lateral i desapareix. L'escolà major no va trigar a adonar-se d'aquella substracció, però feliçment no era el de plata que comunment s'exposa, sinó un altre de plaqué que no val molts francs...».

Curiós. I degué quedar ben fotut el lladre. Però el mateix periòdic arrodonia el malestar de la gent contra els amics de les coses d'altri amb una segona notícia, igualment curiosa i preocupant. «Abans d'ahir hi va haver un robatori extraordinari i de sorprenent astúcia en la diligència-correu de Lió. Monsieur Margeul-Filleul, arquitecte, que viatjava en aquell carruatge, portava amb ell una maleta on hi havia valors per uns vint mil francs. La maleta anava a la part alta de l'imperial, i a cada aturada, el majoral anava ben en compte de mirar si tot l'equipatge estava bé. A Charenton, que és la darrera aturada, tot estava normal i en el seu lloc, i la diligència va seguir el seu camí. Però en arribar al pati de la Casa Correus, es troba amb la lona que cobria l'imperial tota tallada per llarg, i la maleta del senyor Margeul havia desaparegut. Amb això ningú no va saber com explicar el fenomen, però després es descobrí una mena de màquina de la qual s'havien valgut els lladres per fer el robatori. Consistia en un gruixut ganxo o ancorot de ferro, del qual penjava una corda amb nusos; al ganxo hi havia unit una llarga perxa, que devia servir per llençar-lo i enganxar-lo a un dels punts superiors del carruatge. Executada aquesta maniobra, un dels lladres es degué aferrar a la corda i arribar així fins a l'imperial, i se suposa que devia ser home molt àgil i ben ensinistrat, ja que la velocitat dels carruatges de posta és considerable. Els responsables han declarat al davant de la policia i comencen les investigacions...».

La delinqüència, deia un expresidiari que vaig conèixer a Madrid estant, és una ciència. Jo afegiria que la majoria de vegades és la ciència d'enganyar els badocs.