Nova York vist per Jesusa Abbot (1924)

L'estiu del 1925, l'escriptora nord-americana Jean Webster escrivia Long-legs daddy, una novel·la sentimental, si voleu, rosada, portadora d'un gran vitalisme i d'una encertada psicologia, original, escrita en forma epistolar i de la qual Hollywood, n'ha fet algunes versions cinematogràfiques, la més coneguda, la que interpretaren Leslie Caron i Fred Astaire. Així, les cartes que l'òrfena adolescent dirigeix el seu protector milionari i quarantí, són certament atractives, il·lustrades amb dibuixos que formen també part del llenguatge. En data de tal dia com avui, ella, procedent de la ruralia, es mostrava astorada al davant de la metròpoli neoyorquesa: «Vaja! I que no és d'immens Nova York! Worcester és una clovella de nou al seu costat. Puc creure que vostè viu actualment enmig de tal confusió? Per tal de reposar-me de l'efecte meravellós que m'han produït aquests dies, estim que hauré de menester alguns mesos. Encara que ho desig, no sé per on començar a explicar-li una infinitat de coses que he vist i m'han astorat, i és clar, que supòs que vostè ja coneix, puix hi viu. Que ho són de divertits els carrers! I la gent! I els grans magatzems! Mai no hauria pensat que fos possible veure tants objectes atractius dins mostradors. Aquest espectacle empeny qualsevol a comprar, comprar... El dissabte matí, Sallie, Julia i jo anàrem de botigues. Entràrem a la casa més fastuosa que mai no havia vist: murs blancs i daurats, catifes color de cel, cortines de seda blava i cadires color d'or i, fins i tot, una hermosa dama de cabells rossos, amb un vestit de seda negra que acabava en llarguíssima cua, ens afavorí amb un graciós somrís de benvinguda. Em vaig imaginar que li fèiem una visita, i jo ja anava a allargar-li la mà, quan em feren entendre que ens trobàvem allà només per comprar capells. Julia es va asseure davant un mirall i se n'assejà una dotzena, un més bonic que l'altre... N'estic segura. Ben aviat, Nova York tudaria aquest caràcter meu, tan ple d'estoicisme i bonhomia, és a dir, l'educació que amb tant esforç em feren assimilar a l'Asil d'Orfes John Grier. En acabar el passeig pels comerços, ens dirigírem a Sherry per retrobar Master Jervie. Imagini's allò, en el menjador de l'orfanat amb les seves estovalles tacades d'oli, els seus atuells blancs que no es trencaven mai i els seus ganivets i forquetes amb mànecs de fusta... Imagini's la meva emoció. Per menjar el peix vaig agafar la forqueta que no era. Tanta sort que el cambrer tingué cura de mi sense que ningú ho veiés i la'm canvià. Després de dinar anàrem al teatre, que és quelcom sorprenent, meravellós, mal de creure. Totes les nits ho torn a veure en els meus somnis. Que ho és de prodigiós Shakespeare! Hamlet és superior sobre el taulat que quan en feia l'anàlisi sobre els llibres... El dissabte capvespre emprenguérem el viatge de retorn. Sopàrem dins el mateix tren, entorn d'unes tauletes, enllumenades per làmpades vermelles i que eren servides per cambrers negres...».