Miquel Ferrà i Martorell06/04/01 0:00
TW
0

És publicada una de les millors novel·les de la literatura anglesa, Emma, de la que és autora Jane Austen (Steventon, Hampshire, 1775-Winchester, 1817). Aquesta autora, dins una família anglicana burgesa, rebé una bona formació intel·lectual, mentre que la seva vida es desenvolupava de manera molt casolana i senzilla. No és necessari fer grans viatges o tenir grans experiències de contingut passional o dramàtic per ser un important escriptor. Això és el que Jane Austen ens demostra com a mestressa en el descobriment dels trets psicològics, de la vena irònica i de la crítica que fa de la vanitat i l'egoisme.

Explicava un crític que Jane Austin accepta per una banda el mecanisme social del seu món però per una altra hi veu clarament els defectes i mancances. Fa servir el llenguatge d'aquesta societat, aparentment civilitzada i educada, per tal de trescar-hi els defectes que treu a la llum d'una manera també educada i civilitzada. A més d'això, la novel·la ens pot semblar lenta, però això és perquè l'ajusta a la manera de viure d'aquella flemàtica Britannia. Molts de detalls, moltes i llargues converses, descripció dels llocs i els costums. Tot plegat, una pintura fidel i autèntica.

«Emma Woodhouse, hermosa, intel·ligent i rica, amb una llar agradable i un temperament feliç, semblava reunir moltes de les millors benediccions de la vida; feia prop de vint-i-un anys que vivia en aquest món sense que res l'espantàs o molestàs. Era la més petita de les dues filles d'un pare amorós i tolerant i, a conseqüència del matrimoni de la seva germana, exercia com a senyora de la casa de son pare des de molt temps enrere. La mare havia mort i d'això ja feia una pila d'anys, i per aquest motiu, ella, només conservava un confús record de les seves afalagadures: el seu lloc era, aleshores, ocupat per una institutriu, dona excel·lent, quasi tan amorosa com una mare...».

La bona situació social, els doblers, el comfort, no poden evitar tanmateix la tristor de la vida, la presència de la mort, i en tot cas, dels canvis, de les separacions, dels malentesos, de les enveges, de les violències, de les crueldats físiques o mentals, de les intrigues i revenges, de les injustícies i estafes...

Potser el pitjor d'aquella societat era riure's de les dones fadrines que deixaven passar el temps i restaven per a vestir sants.
«Emma, sola amb son pare, amb la meitat de la seva atenció a ell dedicada, lamentava que la gent jove tingués tanta pressa a casar-se, i casar-se amb gent desconeguda...».