Naufragi del xabec «Libertad» (1889)

Miquel Ferrà i Martorell03/04/01 0:00

El xabec solleric Libertad havia deixat la seva càrrega de taronges a Marsella i portant «guano» es dirigia a Cullera, localitat del País valencià que aleshores ja produïa importants quantitats d'arròs i fruita, motiu pel qual aquell fem era molt apreciat pels agricultors. Aquest està format pels excrements de les aus que es troba en algunes illes del Pacífic i en les costes del sud-oest d'Àfrica. Els bancs de «guano» arriben a tenir fins a vint metres d'espessor. La qüestió és que el Libertad navegava per la costa valenciana quan essent les dotze de la nit embarrancà. Es va quedar encallat en el fons rocós de la punta més avançada de la barra de l'Ebre. La tripulació es llançà a l'aigua mentre la nau anava ràpidament negant-se. No s'hagué de lamentar cap mort. El xabec, un dels més hermosos i grossos de la matrícula sollerica, la V, número 197, era de noranta-set tones. Tant el patró, Joan Arbona, com els seus nou mariners, pogueren arribar a terra ferma per contar la feta. Ho celebraren a Sóller amb una missa d'acció de gràcies, puix encara era recent l'ofici funeral a la parròquia, pagat per la confraria de la Mare de Déu del Carme, en sufragi de les ànimes del bateau San Antonio, de vint-i-tres tones, comandat pel patró Joan Calafell i que amb cinc tripulants havia sortit d'Agdé amb rumb a Sóller sense arribar al seu destí.

La vida marinera era plena d'aquesta mena de tragèdies i els escriptors de l'època les explicaven sovint en els llibres dramàtics o d'aventures: «Quan ens apropàrem una mica més a la volta que formava la costa, començaren a guaitar esculls per tot arreu i el patró ens cridà que giràssim cua. Però això no sempre es pot fer a temps, ja que el costat de barlovent de la nau passà tan prop d'una roca, que en trencar la mar contra ella, caigué l'aigua sobre el pont i ens mullà com un ruixat. La claror de la nit ens destapava tots aquests perills com si fos de dia i això augmentava la nostra alarma. I jo, amb aquella claror podia veure la cara del patró, que estava a l'altre costat del timonell, de vegades sobre un peu, altres sobre l'altre, i a voltes, bufant-se les mans, però sempre atent, escoltant, mirant, ferm com l'acer... Vaig veure que aquells homes eren valents en la seva professió, i els vaig admirar més... Aleshores, tot donant cops de timó cap a un costat i l'altre, per tal d'evitar els esculls, havíem fet la volta a un penyal i començàvem a seguir una costa més baixa. La maror era molt forta en aquella llengua de terra i arrossegava el vaixell. Dos homes es posaren al timó, i encara un tercer els ajudava quan era precís. Això no hauria estat el major perill si la mar no s'hagués presentat tan plena d'entrebancs. Un mariner anunciava des de la cofa que veia aigües esbargides a proa... En aquell moment, la maror agafà la nau i li llevà el vent de les veles. El vaixell féu una volta de baldufa i un moment després xocava contra una barra amb tanta violència que ens llançà de grapes sobre el pont i a punt estigué Riach de caure del seu observatori en el pal major...».

És la prosa de Robert Louis Stevenson.