José María Martí (1853-1895), periodista i advocat, apòstol de
la independència cubana, redacta i signa amb Máximo Gómez el
Manifest de Montecristi i escriu la seva carta-testament polític a
Henríquez y Carvajal. També, tal dia com avui, redacta la seva
carta-testament literari a Gonzalo de Quesada i ja, decidit a
entrar físicament en la lluita, surt de Montecristi cap a Cuba.
Així el trobam, pocs dies després, amb els seus «patriotes» a
Playitas, província d'Orient. És aleshores proclamat major general
davant l'exèrcit alliberador i fa llargues marxes per les muntanyes
de Baracoa, anant a la recerca del seu company Maceo. No s'atura
d'escriure i publicar.
El prestigiós diari nord-americà New York Herald treu a la llum
un dels seus articles, un escrit clar i eloqüent que tracta sobre
les finalitats i mètodes de la guerra de la independència de Cuba.
Explicant el dret que té el poble cubà a la seva sobirania política
es queixa de ser tractats per Madrid com insurrectes i encara
pitjor, terroristes. Tanmateix els centralistes de la monarquia
espanyola no poden entendre el perquè aquests antillans no estimen
la metròpoli i els qualifica de salvatges i desagraïts. Té gràcia.
Martí s'entrevista a la hisenda Ingenio La Mejorana amb els altres
caps de la guerra independentista, Gómez i Maceo. Poques setmanes
després, un diumenge, té lloc l'acció de Dos Ríos. Amb una ferida a
la barra, una altra en el pit i una tercera a la cuixa, cau
mortalment ferit. Els seus homes no aconseguiran el rescat del
cadàver. Traslladat mort a Santiago, serà exposat com a trofeu
bèl·lic. El soterraran al cap d'una setmana...
Són paraules seves: «Cada estat social porta la seva expressió a
la literatura, de tal manera que, per les diverses etapes d'ella,
es podria contar la història dels pobles amb més veritat que la
dels crònicons i les seves dècades. No hi pot haver contradiccions
dins la Natura; la mateixa aspiració humana en trobar dins l'amor,
durant l'existència, i en tot el que ignoram de després de la mort,
un tipus perfecte de gràcia i fermosura, demostra que en la vida
total s'han d'ajustar amb goig els elements que en la part actual
de vida que travessam semblen desunits i hòstils.
La literatura que anuncia i propaga el concert final i feliç de
les contradiccions aparents; la literatura que com espontani
consell i ensenyament de la Natura, promou la identitat dins una
pau superior dels dogmes i passions rivals que dins l'estat bàsic
dels pobles els divideixen i omplen de sang; la literatura que
ensenya dins l'esperit espantat dels homes una convicció tan
arrelada de la justícia i la bellesa definitives que les penes i
lletjors de l'existència no les descoratgen ni enverinen no només
destaparà un estat social més proper a la perfecció que tots els
coneguts, sinó que, agermanant feliçment la raó i la gràcia,
proveirà la Humanitat, ansiosa de meravella i de poesia, amb la
religió que confusament espera des que va conèixer la buidor i
insuficiència de les seves antigues creences».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.