L'avortament, un tema quasi tabú (1995)

Fa ara més d'un lustre que el papa Joan Pau II en el seu Evangeli de la Vida donava a conèixer, entre d'altres textos, aquests mots: «Tot home obert a la veritat i el bé, amb la llum de la raó, pot arribar a descobrir en la llei natural escrita en el seu cor el valor sagrat de la vida humana des del seu començament al seu final, i afirmar el dret de cada ésser humà a veure respectat totalment aquest bé primari seu». Mots que són el resum de la posició vaticana en un tema certament espinós de la nostra societat actual, que viu de cada cop més motivada pels termòmetres de l'egoisme. Tanmateix el missatge s'ajusta a la doctrina catòlica de sempre i és més reafirmació que altra cosa. Això ens ve com anell al dit per recapitular entorn d'una coneguda obra literària dels 60, La chamade, traduïda al català com La Capitulació i que sortí de l'editorial de René Julliard el 1965, obra, aquesta, de la polèmica Françoise Sagan. He de dir que la bibliografia d'aquesta autora, el veritable nom de la qual és Françoise Quoirez (Carjac, Lot, 1935) és una sàtira de l'existència insubstancial de les classes altes, és a dir, de tots aquells que emparats pels seus doblers i el seu poder social i econòmic es creuen estar per damunt del bé i del mal. Dissortadament, la nova jet-set mallorquina actual no es troba molt lluny d'aquella societat parisenca de 1965. Els crítics francesos del «sistema» no dubtaren a qualificar la Sagan d'autora de literatura «frívola» i així podria ser si no saben mirar una mica més lluny de la sàtira que a ells mateixos els fa pessigolles. Per mi, la Sagan és un vàlid testimoni d'aquest món del consumisme sense mesura i l'egoisme brutal. És clar que els seus enemics l'han acusada de ser ella mateixa part de la corrupció, qualificant-la de jugadora camí de la ludopatia, afeccionada a les drogues i als cotxes descapotables o esportius... I aquesta «llegenda viva» escrivia en una de les pàgines de la novel·la esmentada: «Ell tenia només quatre mil francs i ella estava embarassada. Això havia estat després d'una llarga lluita, batuda, capturada per la vida. Per la vida que els seus companys del Metro suportaven i la que tants escriptors havien descrit: un món on es castigava qualsevol irresponsabilitat. Antoine l'estimava, i segons com ella li presentàs la cosa, ell estaria disposat a jugar a futurs pares. Li podria dir que els havia esdevingut quelcom meravellós i potser ell consideraria la vinguda d'un fill amb alegria. N'estava segura. Però no tenia dret a fer una cosa així. Aquell fill limitaria la seva llibertat i no la faria feliç. A més d'això, sabia que havia decebut Antoine i l'havia conduït al punt de la passió on tot sembla una prova, i seria capaç de considerar així aquest accident. L'estimava massa o no l'estimava prou. No desitjava aquella criatura, només desitjava el seu amant, feliç, ros, amb els ulls clars i lliure per deixar-la, per abandonar-la quan li vingués de gust. Aquesta era, sens dubte, la seva única honestedat, que rebutjant d'antuvi tota posició responsable, rebutjava també carregar-la sobre les espatles d'un altre. No era el moment de pensar en un petit Antoine que va corrent per una platja, ni en un Antoine gran que corregeix severament les tasques escolars del seu fill. Era el moment d'obrir els ulls, de comparar les mides de l'habitació amb les d'un bressol, el sou d'una mainadera amb el d'Antoine. Tot això era incompatible. Algunes altres dones se n'haurien sortit però ella era incapaç de fer-ho...».