La darrera diligència (1912)

Amb la inauguració i posada en marxa del tren de Sóller, la diligència, que fa el servei de la ciutat de la vall dels Tarongers a Ciutat de Mallorca desapareix i amb ella, tota una època. Els grans pròcers dels ferrocarril, Jeroni Estades, Joan Puig, Jaume J. Joy, Pere Alcover, Jaume Torrens, Joan Morell, Josep Morell, Bartomeu Colom, Ramon Casasnovas, Pere Mora, Miquel Trias, Antoni Rotger, Joan Magraner, Antoni Oliver, Pau Coll... eren ben conscients que el progrés no es podia aturar, puix posar entrebancs als avanços tècnics és ben sovint la letargia i encara la mort d'un poble. Malgrat aquestes idees, degué existir la nostàlgia entre tots aquells que sota la calor xafogosa de l'estiu o les humides fredors hivernals havien fet servir la diligència per traslladar-se a Palma i, moltes vegades, d'allà, per la via del port, a França o les Amèriques. Aquest correu, amb el seu equip d'esforcegades mules, partia abans de l'alba i arribava a Palma a primeres hores del matí, tot fent, un cop davallada la carretera del coll, una breu aturada a Can Penasso, als afores de Bunyola, típica «casa de postas», on els passatgers prenien un cafè amb llet, una copeta d'anissat o cassalla i en el cas d'alguna criatura, un caramel de «rulla llistada» o un tassonet de dolça granadina. Seguia el viatge i abans de les nou del matí ja tothom era a la taverna que feia de terminal. Carruatges feixucs, lents, poc comfortables, que a força de clots i sotracs, en el camí, cruixien pels quatre angles. En un dels textos breus de Pío Baroja podem llegir: «Aquests viatgers que travessen veloçment, dins la màquina negra, el camp sense conèixer-lo, que fugen depressa per confondre's amb la tempesta de trull de les ciutats grans, no ha sentit impressió més delitosa, més exquisida, que la d'arribar a la posada després d'un llarg viatge en diligència. Han estat hores de carruatge. Plou. Un cel grisenc envolta la terra nua de l'hivern. La carretera, plena de bassiots d'aigua groguenca, s'allarga entre les boires a mesura que la diligència avança més i més entre les fileres d'arbres sense fulla, a la vora d'un torrent que s'ha embrutat amb la seva crescuda, allà, vora el vessant de la muntanya, plena d'herbei. Estau enrampats per la fredor i heu provat totes les positures per dormir un poc sense aconseguir-ho. La monotonia dels cascavells de les cavalleries sona seguit, seguit, en les vostres orelles; és impossible endormiscar-se quan la fam, el cansament i el fred us castiguen. Un pensa que el viatge no s'acaba mai i les muntanyes i les cases i els xeregalls i els salts d'aigua solitaris del creuer dels camins se'ns apareixen rere els vidres mig entelats de les finestrelles... De sobte, s'atura la diligència, el majoral posa els peus en terra i ens diu de davallar... Un baixa del carruatge amb el cos mig mòlt, doblegat, quasi sense poder sostenir una maleteta entre els dits... Entram a la posada».