En el panorama de la literatura d'humor universal, els britànics
n'ocupen els llocs més importants, seguits dels russos i dels
italians. Potser el més valorat dels 40 sigui W.W. Jacobs, que
mostra un estil molt personal en els seus relats,
extraordinàriament afable, lleuger, senzill, humor que els crítics
qualifiquen de blanc, és a dir, mai cerebral i violent. Amb el seu
recull Odd Craft, Jacobs treia, tal dia com avui, un dels
best-sellers del moment. És el mateix humor de característiques
anglosaxones que apareix en els còmics americans del 1890 i
començaments del segle XX, una autèntica crítica social de domini
popular.
Sembla que, tanmateix, els escriptors d'humor són considerats
pels historiadors de la literatura com plomes de subgènere i ben
aviat, marginats, oblidats, perduts entre el paperum de quiosc o
els prestatges més arraconats de les biblioteques, resten en lletra
menuda. I no hauria d'esser així.
Diuen que una de les virtuts que més distingeix l'home de les
bèsties és el sentit de l'humor. Jo diria encara més, l'humor és
l'arma, el blindatge, la teràpia que ens protegeix de la demolidora
idea que tots hem de morir. Per això, noms com Mosca, Achille
Campanile, Musselman, Wodehouse, Dolson, Berkley, Varaldo, Thomson,
Jerome, Horler... mai no haurien d'esser obviats. I encara pel meu
gust hi afegiria dos noms: Enrique Jardiel-Poncela i Jean-Claude
Carrière (Les vacances de Monsieur Hulot-Mon Oncle...) que tant
influïren en el teatre i el cinema respectivament.
Però tornem a Jacobs: històries entremaliades de mariners,
gendres que enganen les seves sogres, petits delinqüents frustrats,
jovenots i no tan jovenots que beuen més del compte...
«Peter Russet es demanava, dempeus estant, al costat de Sam, què
dimonis faria Bill quan hagués begut un altre tassó. Sam s'aixecà
al cap d'una estoneta i es va fer una mica lluny, acompanyat de
Ginger, i aleshores, Bill passà el braç pel coll de Peter i començà
a plorar dient que ell era el darrer amic que li restava en el món.
La situació era compromesa i més compromesa es va fer quan l'amo de
la taverna s'apropà i li digué de treure Bill de l'establiment.
Fora! "va dir" Fora d'aquí!... Però Peter, tremolós, s'exclamà:
Però si es troba bé. És l'home més simpàtic de Londres. Oi que ho
ets, Bill?... Ell ho afirmà tot convençut i llavors, pregà el
taverner d'anar-se'n puix li recordava un canet que tingué una
vegada i que se li havia mort. El taverner grunyí: Fora d'aquí tot
d'una o us trauré a garrotades... En aquell moment, Bill provà de
ferir la cara d'aquell individu amb el seu puny però els separava
el mostrador i no pogué. Aleshores li llançà al cap una gerra de
cervesa, la de Peter, i hi hagué un instant de pànic general;
llavors, el propietari del bar es posà dempeus i bufà un xiulet per
a fer venir la policia. Bill repartia cops de puny a dreta i
esquerra; els parroquians queien com en un joc de botxes i un dels
que s'allargaren per terra fou Peter. Després sortiren tots a la
cursa, no sense abans pegar una empenta al taverner que s'engolí el
seu xiulet...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.