Miquel Ferrà i Martorell25/03/01 0:00
TW
0

L'arqueòleg Eduardo Saavedra assegura haver descobert, amb tota precisió, el lloc on estava situada la ciutat celtibèrica de Numància, en aquell moment, totalment soterrada i coberta de vegetació. Ell diu saber-ne l'emplaçament gràcies als textos antics i als seus càlculs topogràfics. Alguns historiadors posen en dubte la seva tesi, que tanmateix es confirmarà. Numància, fundada a començaments del segle III abans de Crist, sobre un pujol anomenat Muela de Garay, entre el riu Duero i el seu afluent, el Merdancho, es troba a molts pocs quilòmetres de Sòria, i ofereix el record d'una gesta bèl·lica, d'heroisme i resistència, molt semblant al que s'esdevení a la famosa Massada, pel que fa a la història i tradició jueves. Efectivament, després de més de vint anys de lluita contra el setge dels romans, Corneli Escipió aconseguí, l'estiu del 133, conquerir la ciutat, poblada pels arèvacs. La fam havia causat la majoria de les morts. Així i tot, els habitants, abans de lliurar-se als invasors, incendiaren les cases i, després que tot fes flamada, Roma es feia només senyora d'un munt de runes. A començaments del segle XX, els arqueòlegs de l'Estat decidiren fer cas als plantejaments de Saavedra i començaren les excavacions.

Famosos especialistes com Mélida, Taracena i Schulten varen treure a la llum habitatges i carrers, columnes i ceràmiques, i tota una col·lecció de fíbules de bronze representant cavalls, sols, llunes, cors, etc. que ens parlen de les creences numantines. Es pogué saber que Numància estava poblada per un nombre d'entre vuit i deu mil ànimes i que tenia un extensió de devers vint-i-dues hectàrees. Era, per tant, importantíssima. Els arèvacs eren un poble de l'Espanya «cartaginesa» i ocupaven zones de Segòvia, Sigüenza i Osma. La majoria dels documents ignoren Saavedra i diuen que les ruïnes de Numància foren descobertes pel ja esmentat professor alemany Schulten, el 1905. Miguel de Cervantes s'inspirà en aquest episodi «clàssic» i composà la seva comèdia «Numància», l'any 1585, que els crítics consideren poc dramàtica, mal construïda, però amb bellíssims passatges.

Hem comparat la tràgica aventura de Numància amb la de Massada, esdevinguda el 70-73 de l'Era Cristiana. Quasi mil homes, dones i infants jueus que havien sobreviscut a la caiguda de Jerusalem, no volgueren retre's als romans. Ocuparen la fortalesa del rei Herodes, sobre la muntanya nua, rocosa, de Massada, vora la mar Morta, que havia estat construïda per aquell monarca el segle I abans de Crist. Allà resistiren els exèrcits contraris al llarg de tres anys. Quan els romans, finalment, aconseguiren d'obrir-se pas, els jueus s'estimaren més llevar-se la vida amb les seves pròpies mans abans de sotmetre's a l'enemic. La història, antiga i més moderna, és plena de Numàncies. Els nord-americans, per exemple, en narrar-vos la història de Texas, us diuen que Fort Alamo, una vella missió exjesuítica, convertida en focus de resistència independentista, arrasat pels exèrcits mexicans del general Santa Ana, el «Napoleó de l'Oest», fou també la seva Numància.