La ciutat de Plasència, Extremadura, passeja el virus d'una
llarga polèmica. Uns asseguren que Eugenio Santa Olalla és
Eustaquio Campo i que desconeix la seva autèntica personalitat a
causa d'haver perdut la memòria en el decurs d'un mal tractament
psiquiàtric. Cas d'esser això veritat, el que determinats
personatges de gran influència caciquil consideren un intrús, seria
hereu d'una immensa fortuna, la d'un ja difunt terratinent. Un
problema afegit és que el tal Eustaquio Campo sospitava que son
pare, Rafael Eusebio, havia fet desaparèixer l'esposa, és a dir, la
mare d'Eustaquio, ja que volia casar-se amb una altra, la jove
Francisca Belloso. La muller de Rafael Eusebio es dóna per morta en
accident o suïcidi quan troben un cadàver descompost en el riu
Jerte.
Creient que son pare és un assassí, Eustaquio Campo li fa la
vida difícil, entre acusacions i sospites. Les coses arriben al
punt que el vell cacic escriu a Antoni Pujades, metge director del
manicomi de Sant Baudili de Llobregat: «Benvolgut senyor: Malgrat
haver convençut el meu fill de prendre els banys terapèutics que
m'aconsellaren, després del tercer bany i, avui fa vuit dies, de
retorn del balneari, trobant-se el nostre criat a alguna distància,
agafà una pedra i amb la velocitat d'un llamp la va llançar
encertadament contra el meu cap. Vaig caure a terra ferit i quan em
volia aixecar, m'arrossegà estirant-me per la levita i vaig caure
dins un solc. Ell s'armà de seguida de dues pedres més i hagués
acabat amb la meva vida si no m'haguessin auxiliat altres
persones... La ferida no fou de gran consideració i tampoc els cops
de la caiguda, encara que tinc dolors, i aquesta circumstància m'ha
determinat d'enviar-lo a un establiment psiquiàtric, que és la
darrera cosa que un pare pot fer per al seu fill, puix el seu estat
és de cada vegada pitjor...».
Dit i fet, Eustaquio fou ingressat en aquell llunyà manicomi de
Catalunya, és a dir, a l'altre extrem de la Península. Eustaquio,
que havia cursat amb èxit la carrera d'advocat a Madrid i que no
tenia més retard mental que el que li volien adjudicar, fou de mala
manera tancat entre tots aquells bojos, sotmès a calmants i a
altres medicaments de l'època, aïllat, immobilitzat amb camises de
força, cadenes i espais sense finestres i tot el que vulgueu o
pogueu imaginar. Mentre el tornaven boig de veritat, Rafael, son
pare, s'emmalaltí i es quedà paralític. En morir-se, pocs anys
després, la seva segona esposa i aleshores vídua, hereta tota la
fortuna i es casa amb el seu advocat, Felipe Díaz de la Cruz. Al
cap de poc temps, arriba a Plasència un certificat de defunció des
del manicomi on s'indica que Eustaquio és mort. Les esqueles amb el
nom del difunt són exposades a totes les esglésies de la ciutat.
Passen més anys i un dia, acompanyat d'altres persones, apareix un
tal Eugenio Santa Olalla, procedent d'aquell manicomi, que
asseguren és Eustaquio Campo i per tant hereu de la fortuna de son
pare. Felipe Díaz de la Cruz posa en marxa tots els mecanismes
legals i totes les influències per a negar-lo. Aquest advocat, que
s'ha embutxacat bona part de la fortuna, morirà tanmateix boig, en
un altre manicomi, puix el de Sant Baudili l'havia tancat la
justícia per estafa, corrupció, maltractaments als malalts i altres
delictes. L'escriptor extremeny Víctor Chamorro n'ha fet un
magnífic relat (1984) amb tota mena de documentació.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.