El petit món de Fogazzaro (1895)

Es publica Piccolo mondo antico («Petit món antic»), l'obra de gran maduresa de l'escriptor italià Antonio Fogazzaro (Vicenza, 1842"1911), una magnífica novel·la que és alhora la crònica social i política d'un món proper i desaparegut, a poc a poc, per a sempre, enyorant un temps carregat d'esperances, quan els homes participaven d'un ideal col·lectiu. Es podria considerar obra neoromàntica i es narren, amb excel·lent destresa, les vivències d'un matrimoni del país, format per Franco i Luisa. El teló de fons és una Itàlia que lluita per la seva unitat i la seva independència. La novel·la s'oposa al naturalisme que estava de moda en aquells anys i segons els especialistes és el pont que uneix Manzoni amb Lampedusa. Com recordarem, Lampedusa, l'autor del Gattopardo, suposa al mateix temps una relació o consemblança amb el nostre Villalonga. Antonio Fogazzaro pertanyia a una família benestant que estava molt compromesa en la lluita per la independència del seu país. Estudià amb aprofitament però sense autèntica vocació la carrera d'advocat a Torí i ja amb el diploma d'aquella universitat, anà a viure a Milà. El 1866 es casava i tres anys després decidia de dedicar-se, quasi exclusivament, a la literatura. De retorn a Vicenza i havent fet poesia en una primera etapa, descobreix que la seva força es troba en la novel·la, especialment a partir de la dècada del 1880. El seu missatge ideològic és catolicoliberal i malgrat això, hauria de sofrir l'injust tractament de l'Església romana, que va incloure en l'índex les seves obres, sota l'acusació de modernisme. La prosa de Fogazzaro recorda, per altra banda, detalls i circumstàncies de les narracions de Lampedusa i, com ja hem dit abans, de Llorenç Villalonga (1897"1980), que va fer tan irònica recreació de la decadència de l'aristocràcia mallorquina, tan semblant en molts aspectes a la italiana. Escriu Fogazzaro: «La marquesa conservava un aire plàcid i marmori encara que el seu cor anava ple de rancúnia contra el seu nét. L'al·lot s'havia atrevit, dos anys abans, a demanar-li permís per a contreure matrimoni amb una senyoreta de Valsolda. Ben educada, però ni rica ni noble. L'absoluta negativa de l'àvia havia fet impossible el casament, obligant la mare de l'al·lota a no rebre més a casa seva el senyor Francesco, però la marquesa quedà convençuda que aquella gent seguia amb la mirada fixa sobre la seva fortuna. I per tant, el perill, subsistia i per tal d'evitar-lo no se li acudí altra cosa que casar Francesco amb una hereva rica, noble i intel·ligent, això sí, amb prou cura que la riquesa, la noblesa i la intel·ligència de l'elegida no fossin excessives. Quan trobà el que cercava, proposà a Francesco de casar-s'hi. Tanmateix el jove rebutjà orgullosament la proposició i declarà que no desitjava contreure cap matrimoni. La resposta era molt sospitosa i la marquesa vigilà aleshores, més que mai, les passes del seu nét i d'aquella madama ratonera, que era com graciosament l'anomenava, cada cop que per això o per allò hagués d'al·ludir a la senyoreta Luisa Rigey».