La instantània

El crit angoixat d'un camell, els ocells fent vols rasants sobre la superfície de l'aigua; tot un enfilall de coses normals i quotidianes. Com la llum zenital entrant dins el pati de la casa de Yahia: parets blanques, portes verdoses i arena finíssima per tapís on deixar-hi tènues petjades. Un teatre natural ple de vida. Passa una dona vestida de negre, amb les joies d'or destacant sobre la pell obscura. Bellesa sobre bellesa. Des de la terrassa de la casa de Garb Sehel, amb la tassa de tamarinde a les mans, s'endevinava la felicitat. Dins el moment de sinceritat, un nubià que tastà les formes i l'estil d'Europa confessà la veritat. La seva i l'única. Així: «Aquí tinc molta més qualitat de vida». El temps, tenir temps, no té preu. Assegut a la barana de la terrassa, amb les cames penjant i la mirada escruta l'aigua on només s'hi atreveix una barqueta com una closca de nou que, sortejant les dificultats de les males bromes de la cascada, navega entre Garb Sehel i l'illa de Sehel. La gent i la cultura desplaçats del seu territori de sempre. Com els temples antics que, un cop salvats de l'aigua, han trobat un nou solar. I se'n ressenten un poc "els temples i la gent", dels canvis forçats. Malgrat tot, l'espai de Núbia és bellesa i serenitat de la vida. Illes dins un riu, poblats a la vora de l'aigua. El lloc on el visitant trobarà la calidesa d'una llar. Imatges, paraules, olors i sabors que retornen quan la memòria vol recuperar un esquitx de temps i de coses viscudes fa poc, quasi ahir mateix. Harmonia entre gent i paisatge, entre gent i visitants, entre gent i gent. Un càlid interior nubià ple de vida.