TW
0

Es presenta el debut de la reina dels espectacles de varietats, La Fornarina, primer a Madrid i llavors a províncies, com es sol fer des de fa temps en el món del teatre. El periodista Retana escriu: «La Sala d'Actualitats situada en el numero 4 del carrer d'Alcalà anuncia el debut de La Fornarina, i l'empresari s'adona que aquesta artista és la gran atracció del programa. En aquell limitat local, un timbre sona seguit, seguit, des de les cinc del capvespre fins a mitjanit, convocant els seguidors del gènere, tal com ja s'esdevingué en el Romea. Les artistes de la nova modalitat escènica triomfant són unes al·lotes inodores, inofensives, innocents, que per deu o vuit pessetes de sou canten i ballen tot allò que volen els autors encarregats de fabricar el repertori del moment. Verdors i pocavergonyes generalment coreables...». I explica que el gènere, aleshores anomenat ínfim, comparat, és clar, amb l'òpera i la seva parenta lleugera, la sarsuela, es trobava en un moment encara fluix, acabat de venir de França, i els que es dedicaven a produir cançons per a les cupletistes, començaren per traduir-ne de les produccions de «boulevard», és a dir, parisenques... «Aquelles al·lotes, de bella figura, amb facultats artístiques, interpretaven un repertori tan ortodox com la seva vestimenta, i aquelles que no comptaven més que amb la seva vistositat, feien servir cantables d'expressivitat encisadora. Eren les dissortades víctimes d'una puça insolent, que les obligava a presentar-se sobre l'escenari només cobertes amb les darreres novetats de roba interior...».

Però qui eren aquestes «venus» dels teatrets de varietats? Qui aquestes artistes que embadalien els cavallers verderols? Qui aquelles belleses de l'època de les quals no en resta la pols de la carn ni la pols de la fama? Eulalia Franco, la Bella Oterita; Soleà La Morena; Amalia Molina; Pilar Monterde; la Bella Belén; Pepita Sevilla; les germanes Solsona; Pura Martini; Luzbelina; Africa Lázaro; Paquita Vera; Luisa Rubí; Candelaria Medina; Mariquita Reyes; Herminia La Negrita; Trini González; la Bella Chelito; Pilar Cohen; les germanes Isabelita i Julia Esmeralda, les germanes Domedel; les Tres Olivares; María Reina; Carmen Díaz, La Violeta; les Giraldas; la Tarifeña; les Trebolina; Ramona Fernández; la Guadita i per damunt de totes, La Fornarina, nom artístic de Consuelo Vello, la reina del «cuplet», aconsellada sempre pels seus «mànagers», com aquell José Luis, que importà per a ella les cançons més famoses dels music-halls de París, afegint-hi lletres ben picants, com deia el cronista «assaonades amb sal, mostassa, pebrebò i altres espècies afrodisíaques...I quins títols tenien aquestes cançons, aleshores tan de moda? La machicha de Don Procopio, Sarasa, Ven, marido, ven, Amor japonés, Tirana de Trípili...