Una onada d'estafadors (1836)

«Se'n presenta un a les cases en nom de persones importants. Són oferts bitllets per al concert que dóna en Pere o en Pau. I es cobren. Va la persona al concert amb els famosos bitllets, i no hi ha tal concert ni tals carabasses. L'estafa i la burla són completes. Convé, doncs, donar notícia al públic d'aquesta nova indústria. D'aquesta manera, fa pocs dies, han fet donar uns estafadors un concert públic a una senyora que només en dóna, a casa seva, per als seus amics».

«Una altra tècnica dels industrials estafadors sol esser la de demanar almoina fent-se passar per militars jubilats, enclaustrats infeliços, etc. Aquests suposats pobres, sia en el carrer, sia en les cambres de les cases, solen convertir-se en lladres tot d'una que l'avinentesa es presenta. També es podran trobar vostès amb dones que porten un embaràs fictici o fan servir moltes altres astúcies. Però el pitjor són els lladres de mirada alta, és a dir, aquells que van ben vestits i semblen educats i que de vegades presenten la desfressa de banquers o comerciants. Posen cases sumptuoses, esplèndids escriptoris, giren, contragiren i paguen religiosament per espai de sis o set mesos; però el vuitè, fan puf!

Per això diuen que una altra de les tècniques per a robar és fer bancarrota... fraudulenta, s'entén. I aquí ve com fil a l'agulla recordar el que ha dit un intel·ligent autor contemporani, és a dir, que el comerç és una loteria industrial que entre els pagans tenia per patró el rei dels lladres, Mercuri. Afegirem que establir una oficina per a col·locació de criades i obrers, o una agència matrimonial, o altres embolismes per l'estil, pot esser, de vegades, una manera d'alleugerir les butxaques dels més innocents».

De tot això en parlava el professor en gramàtiques negres Dimas Camándula, pseudònim de Felipe Monlau, que el 1844 imprimia a València, impremta de Josep Mateu Cervera, a càrrec de Ventura Lluc, una obra titulada Art de Robar, que es venia, amb èxit, a Madrid, Llibreria d'Ignasi Boix, en el carrer de Carretas, en aquells anys. «Els fondistes "explicava" també han estat més d'una vegada víctimes de la substitució de coberts de plata aparent als de plata veritable. Aquest truc té la variant d'aferrar els coberts amb cera sota la taula. El fondista no els troba, però els lladres es deixen escorcollar i res els troben al damunt. Passat l'enrenou, els treuen de sota la taula, i se'n van, o els tiren abans pel balcó a un company que els espera, o van llavors altres cappares a sopar al mateix menjador i recullen el botí...».