És creada a Birmingham la primera societat canina com a
conseqüència de la instauració de competicions de cans, pel que fa
a la raça, a les seves destreses en caça, pastoreig, custòdia,
cursa, etc. i especialment, el primer objectiu. Per tant, els clubs
de races agrupen els exemplars dins un sector determinat i en fan
promoció. Apareix, tretze anys després, el Kennel Club Britànic i
tot això al cap de quinze anys de la primera competició canina, que
havia tingut lloc a Newcastle.
Tot plegat ens indica que en aquesta matèria s'han de donar els
primers mèrits als anglesos. No serà fins al 1883 que apareix a
França la Societé Centrale Canine i el 1883 és creat l'American
Kennel Club. Ja serà en el segle XX, el 1911, quan és organitzada a
Europa la Federació Cinològica Internacional (F.C.I) i des de
llavors, la criança de gossos és quasi un «art», de manera que
actualment existeixen en el món prop de quatre-centes races
canines, la majoria d'elles representant àrees geogràfiques molt
concretes i climes ben determinats.
La majoria porten el nom del seu país d'origen, «Alaskan
malamute», «Chow"chow», «Pequinès», «Pariah», "Dingo», «Afgà»,
«Saluki», «Borzoi» , «Spitz alemany», «Sant Bernat», «Gran Danès»,
«Terriers»... mentre que d'altres fan referència a les seves
especials qualitats: «Pointer», «Bulldog», «Terriers»... Segons
aquesta classificació i d'acord amb la teoria d'alguns científics,
aquests cans procedeixen de quatre grans grups de llops: L'europeu,
l'americà, el xinès i l'asiàtic.
No són menys interessants les relacions del gos amb la història
més llunyana i així, per exemple, el «Pharaoh Hound» o «Ca del
Faraó» és extraordinàriament similar als que podem observar en les
pintures de l'antic Egipte, parents propers del Ca Eivissenc i el
Ca Maltès, els seus principals reductes mediterranis.
L'actual Federació Cinològica Internacional té la seva seu a la
ciutat belga de Thuin i divideix les races en deu grups: Cans de
pastor; cans de guarda, defensa i utilitat; terriers; teckels; cans
de tipus Spitz i primitiu; cans policies i trescadors; cans de
mostra; cobradors i aixecadors de caça; cans de companyia i cans
llebrers. N'hi ha doncs per a tots els gusts i oficis. En el grup
dels cans de pastor, casualment, considerats originaris de l'Estat
espanyol, hi ha només dues races, el Ca de Bestiar o pastor
mallorquí i el Gos d'Atura o pastor català.
I tornant a Anglaterra, un ca que ha sofert molt ha estat el
Bulldog, ja que des d'antic el feren servir per a la lluita,
combats a mort que hagueren de ser prohibits el 1835 per un decret
del Parlament britànic.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.