Eurípides i les bacants (186 aC)

Els misteris de Dionís, és a dir, el seu culte i les festes que li dedicaven, que recorden els carnavals, herència d'aquelles, es varen escampar per tot Grècia, i durant l'època romana entraren a Itàlia, anant, ben sovint, acompanyades de tals desordres públics i accidents o crims, que el Senat prohibí la seva celebració. Sembla que, tanmateix, la seva influència persistí. El poble continuava adorant aquell déu del vi i del deliri místic. Els testimonis històrics ens parlen d'aquelles cerimònies i processons que s'entregaven al plaer bàquic i eren sacrificats animals, esquarterats pel públic, que es menjava la carn crua o en bevia la sang. Pitjor era encara en els primers temps de Grècia i encara en l'època de Temístocles, dins la qual s'assegura que eren sacrificades al déu víctimes humanes. A la ciutat de Pompeia hi podeu veure pintures al fresc que reprodueixen alguns aspectes de les festes bàquiques. I Eurípides dedicà al tema una de les seves tragèdies, Les bacants, l'argument del qual és aquest: «Dionís, en figura humana arriba a Tebes per castigar Penteu, rei de la ciutat, que li nega l'origen diví i s'oposa a la celebració del seu culte. En aquesta tragèdia s'hi troba el xoc de dues forces antagòniques i alguns han interpretat el missatge de l'obra com un atac de l'autor contra la religió. D'altres pensen que Eurípides vol dir tot el contrari. Això significa que es posen en joc sobre l'escenari les dualitats del vitalisme de l'època, amb les contradiccions de la vida i la problemàtica desconcertant de l'home, aquí enfrontat a les divinitats, sempre més poderoses que els mortals. Sembla que allà on la festa a Dionís era més activa i solemne, Macedònia, les manifestacions populars esclataven amb autèntica bogeria. Va escriure Lesky que «aquesta tragèdia nasqué d'una profunda experiència religiosa en el misteri de la polaritat de compulsió i alliberament, de satisfet retorn a la natura, de violent escumejar d'enigmàtiques energies vitals, de la suprema felicitat i la més terrible misèria...» Paraules dures com la pedra però que al meu veure s'ajusten als esquemes d'aquella realitat popular. També als carnavals d'avui dia, la bauxa i disbauxa dels Carnestoltes ens podrien servir per fer una anàlisi més o menys semblant. Disfresses sota la decisiva influència dels vapors etílics i del clamor popular com una manifestació pública al cent per cent contra la tristor humana.