Els negocis del Gran Jim (1920)

"Mira, Al! "Digué al seu visitant des de la taula del seu despatx" Jo crec que tu tens raó! Això de l'alcohol pot ser un gran negoci. El més gran negoci del segle. És un mercat segur que pagarà cara la beguda. I la nostra organització té un rival que ja posa, a hores d'ara, mans a la feina. És el Joe Howard, que si no anam vius ens guanyarà la partida. Ha muntat, segons les darreres notícies, una gran planificació de contraban. No només ha de dur whisky d'Escòcia i cervesa del Canadà, sinó que també en fabricarà aquí, a tota una xarxa de destil·leries clandestines. Això vol dir que cal eliminar la competència i així ho he dit al Gran Jim. Però aquest, des que es va casar, no va de res. Ha tornat un pobre incompetent. Només vol estar assegut a una butaca, sentir música per la ràdio i escriure cartes a l'Enrique Carusso... I la resta del temps s'ho passa al llit, amb la seva dona... L'hi he explicat de mil maneres peró no veu el negoci. Sempre repeteix el mateix: L'alcohol no té futur.

"El qui potser no té futur és ell! "Comentà Al Capone.
"Estic pensant el mateix.
"Doncs des de demà et posaràs al capdavant dels «Quatre Dosos». No de manera oficial, és clar, però has d'anar agafant posicions.
I així, durant prop de dos mesos, cada vespre, Al Capone anava al despatx de Torrio, en el 2.222 de South Wabash Avenue. El dia onze de maig, en el restaurant de Carlo, prop del llac, el Gran Jim assaboria, amb el seu segon, un gran llobarro al forn i un chateaubriand. Començaren a sopar poc abans de les vuit. En aquell menjador, malgrat la llei seca, hi havia olor de vi i licors.

Els clients, dins tasses de te, assaborien secretament aquells brous prohibits. Sopà Colossimo tranquil·lament i a les nou i disset entrava a les habitacions de la seva mansió. Allà estant, va encendre un cigar, es va fer servir una copa de conyac francès i es posà un barnús de seda i un parell de pantufles. Telefonà a la seva dona, que es trobava a Nova York per fer una prova de cant, i ja prop de les deu de la nit penjava l'aparell. Llegí els diaris de la nit i en això estava quan sentí com un buf d'aire a la seva esquena. No en va fer cas. Un home vestit amb roba grisa, a grans quadres, sortí d'una espessa cortina, al fons de la cambra. Apuntà la seva metralleta sobre l'esquena i el clotell del número 1, el Gran Jim Colossimo. La ràfega fou curta. Un reguiu de plom que s'escampà per tot el mobiliari. Cinc de les bales s'enfonsaren en l'esquena i el clotell de l'home que fins aquell moment havia estat el Rei de Chicago. Eren les deu i dos minuts de la nit. I el torn d'Al Capone.