Mahmud de Baharia

Mahmud tocant la flauta a l'Ahmed Safari de Baharia (Egipte).

10/02/01 0:00

Ara mateix, l'oasi de Baharia, situat a uns quatre-cents quilòmetres al sud d'El Caire, té el privilegi d'aparèixer molt sovint als mitjans de comunicació. Hi ha dos llibres dedicats al descobriment que s'hi va fer fa uns pocs anys: es calcula que, sota l'arena del desert, hi ha unes 10.000 mòmies. Nacho Ares ha publicat El valle de las momias de oro, que en realitat parla ben poc del descobriment; al mateix temps ha sortit The Valley of the Golden Mummies, escrit per Zahi Hawass, que és qui controla tota la zona arqueològica que va des de les piràmides de Giza fins a les mòmies de Baharia. El seu llibre, de gran format, du centenars de fotografies de mòmies, però també de la gent i el paisatge de l'oasi. Ben mirat, els grans valors de Baharia són la gent i el paisatge.

Bawiti n'és la capital, però hi ha, com satèl·lits, petits oasis que es diuen Mandisha, El Aguz... Quan surt aigua, l'arena s'omple de verdor d'arbres i hortalisses. El mateix Ahmed Safari Camp ho és, com un petit oasi. A un centenar de metres hi ha una font d'aigua calenta i, un poc més lluny, les runes del temple d'Alexandre. Gratant l'arena que un trepitja cada dia, és ben segur que es trobaria alguna de les mòmies. A les nits a l'Ahmed Safari Camp les mòmies no surten a la conversa, perquè quan el treball li deixa un moment, Mahmud es posa a tocar alguna de les flautes que col·lecciona i la gent l'acompanya amb palmes i cançons.

Mahmud és un autodidacte en l'art de fer sonar les canyes degudament foradades. Amb el seu bufar incansable, treu sonoritats que arriben a la gent, que balla sota els estels de la nit del desert. Mahmud, Baharia, els habitants i el paisatge en són els culpables, si els visitants queden tocats per un mal inguarible i contagiós: un crit que sempre t'estira perquè tornis a l'oasi. A tots els paradisos.