La conquesta de Tetuan (1860)

TW
0

Esclata un conflicte armat entre Espanya i el Marroc. La destrucció, per part dels rifenys d'unes fortificacions properes a Ceuta serà l'incident que provoca la guerra. De fet, l'afer d'aquell atemptat tenia molt poca importància però fou aprofitat pel general O'Donnell per tal d'atreure l'atenció del poble vers una causa patriòtica, lluny de les corrupcions i mancances del Govern en aquells moments de crisi. Malgrat grans defectes d'organització, la campanya dugué la victòria als espanyols. Guanyaren la batalla dels Castillejos i la de Wad-Ras, conqueriren Tetuan i obtingueren algunes concessions a les zones de Ceuta i Melilla. Tanmateix tot retornaria a la situació d'abans i les vides perdudes i el material malgastat no justificarien, ni de molt, l'empresa militar. En els seus Episodios Nacionales, Pérez Galdós aborda el tema mitjançant la seva novel·la Aita Tettauen, on posa en boca d'un cronista musulmà aquests texts: «I amb això, com si de la terra es desferràs una muntanya alta i rodolàs feta fragments vers la plana, vàrem veure que engegava la nostra cavalleria en nombre de cinc mil genets, amb infinitat de colorins i relluir armes, galopant per tal d'embolicar els espanyols per la seva banda dreta. Com hagueren pogut contenir els del general O'Donnell aquesta pedregada? M'han dit que el terra feia gran ressò i per l'aire solcaven com flamades les exclamacions dels guerrers, encesos per la fe i la bravesa del que sap la seva victòria segura. Això haguera estat cosa grossa i decisiva si el Diable, que entre els rengles espanyols anava entre altres dimonis per fer mal a l'Islamisme, no hagués suggerit als nostres enemics un enginy infernal de guerra, el més indigne i bàrbar que pugueu imaginar. El general de la Reserva, que em sembla que s'anomena Ríos, es destacava del fort de l'Estrella... i disparava sobre els nostres cinc mil cavalls, no bales o granades, sinó coets traïdors, que corrent i esclatant per la part baixa, cercant els peus, espantava els nobles animals i feia impossible tot el concert de l'atac...»

El camí de Tetuan restaria obert.
Ja és curiós, ja, això, en una guerra romàntica del segle XIX.
Aquells jocs d'artifici, aquella falla pirotècnica tingué tot l'èxit que l'astúcia de l'esmentat general n'esperava.
«Desesperats, els caps de la cavalleria cridaven als seus homes de no tenir por de l'esclat d'aquells coets; però els pobres cavalls, irracionals i privats d'entendre la paraula humana, no podien sortir del seu terror, sentint que per entre les seves potes s'hi enredaven tots els dimonis amb riallota de pólvora i correguda d'espantosos sorolls... Tots els genis dolents, creats del foc, s'ajuntaren per tal d'ajudar els espanyols. Als deu canons que vomitaven bales contra nosaltres, altres tants s'hi uniren aviat per llançar granades enceses.

Miquel Ferrà i Martorell