Fan la seva entrada a la basílica de Sant Pere els set-cents
setanta-quatre pares conciliars i Pius IX dóna per obert el Concili
Vaticà I. Ja el 1862 havien arribat a Roma tres-cents bisbes per a
la canonització de vint-i-sis màrtirs que el 1597 havian estat
assassinats a Nagasaki i s'havia plantejat aprofitar l'avinentesa
per celebrar un concili. No fou així, però el juny del 1867 es
tornaven a trobar a la Santa Seu un altre mig milenar de bisbes amb
motiu del 1800è aniversari del martiri de Sant Pere. Aleshores, el
papa, Pius IX, anuncià el Concili Ecumènic. Quan aquest fou
inaugurat, els set-cents setanta-quatre pares conciliars, dels mil
cinquanta que tenien dret a assistir-hi, ocuparen la nau dreta de
la basílica.
Sembla que el Pontífex havia establert un ordre de sessions que
no permetia cap mena de debat, deixant en les seves mans, en tot
moment, qualsevol decisió. Limitava el temps de les intervencions i
d'aquesta manera frenava qualsevol moviment opositor. Hi havia
protestes sense cap resultat pràctic. Es manipulà la cosa de tal
manera que foren fets fora tots els enemics del dogma de la sempre
discutida infal·libilitat papal. Bisbes italians, alemanys,
francesos i americans no estaven d'acord amb molts dels punts
tractats en aquelles exposicions, sense lloc a deliberar.
La primavera del 1870 es promulgava la Constitució dogmàtica
sobre la fe catòlica, en què eren, alhora, rebutjats
l'hermesianisme, el güntherianisme, l'ontologisme i el
tradicionalisme. Però el punt més delicat eren les opinions
debatudes sobre el dogma de la infal·libilitat. D'això ja se'n
parlava en els concilis de Constansa i Basilea. I també a Trent.
Però sense aclarir mai el tema. Altres moviments com el
galicanisme, febronianisme, el josefisme i el jansenisme, tots ells
llargs d'explicar, havien dubtat que el Papa fos infalible i Roma
defensava el contrari i demanava una proclamació del punt com a
dogma de fe, essent els majors partidaris d'això els jesuïtes
italians. La solemne proclamació a Sant Pere de tal dogma tindria
lloc el 18 de juliol de 1870. Però, políticament, les coses es
complicaren. Durant la guerra per a la unitat italiana, les tropes
ocuparen Roma i Pius IX hagué d'aturar el concili «sine die» i com
a conseqüència d'aquesta interrupció, molts problemes vitals de
l'Església havien d'esperar un altre termini. Tanmateix, fins el
Concili Vaticà del 1962 tot un seguit d'aquelles preguntes i afers
més o menys urgents, no trobarien resposta.
El dogma havia rebut cinc-cents trenta-cinc vots a favor i dos
en contra. Aquell dia, 18 de juliol, mentre hi havia una gran
tempesta de pluja, llamps i trons sobre Roma i la fosca, dins el
gran temple, només era combatuda pels ciris, Pius IX llegí: «El
Romà Pontífex, quan parla excathedra, és a dir, quan en l'exercici
del seu ministeri com a pastor i mestre revestit de la suprema
autoritat apostòlica defineix que una doctrina sobre la fe o els
costums ha de ser observada per tota l'Església, posseeix per
l'assistència divina que li ha estat concedida en nom de Pere, la
infal·libilitat amb la qual el diví Redemptor volgué que fos ornada
la seva Església en definir una doctrina en matèria de fe o
costums».
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.