Un soldat mallorquí, Guillem Amengual, enviava als seus pares la
narració d'un combat contra els insurrectes, a Cuba, i aquest era
publicat, tal dia com avui, en el periòdic Ultima Hora. El soldat
Amengual formava part del batalló de San Quintín, comandat pel
coronel Cirujeda, i es trobaren amb l'enemic a Punta Brava. En
aquella acció fou mort el cabdill independentista Antonio Maceo,
nascut a Santiago el 1848.
«Sabreu que el dia de Santa Bàrbara, a les cinc del matí,
sortírem d'operacions, i en arribar a un cert punt, que no record
ara com es diu, trobàrem un grup d'insurrectes, dels quals en
matàrem una desena. Seguírem endavant, fins que trobàrem la partida
a la qual pertanyien aquells, i començaren contra nosaltres el
tiroteig, de seguida contestat per les nostres armes, mentre
avançàvem cap a ells; però no els poguérem fer molt de mal, puix
estaven protegits per un mur i per tal de dispersar"los ens
haguérem d'esforçar molt; amb tot i això i gràcies a la bona
direcció del cap de la nostra columna, aconseguírem de treure'ls
d'aquella posició, havent"los causat seixanta"quatre baixes. Per
part nostra, tinguérem un mort i tres ferits. Estimats pares,
sabreu que dissabte, dia de la Puríssima, ens tornàrem a topar amb
l'enemic, però aquesta vegada ja no era cosa de broma, ja que el
nombre d'ells era de cinc mil i nosaltres només prop de cinc"cents.
Ells estaven molt ben atrinxerats rere unes tanques i nosaltres, a
camp lliure, i no s'aturaven de fer"nos foc; fins que les nostres
cornetes anunciaren el moment d'atacar a la baioneta, quan les
bales queien sobre nosaltres com una espessa pluja. Finalment
entràrem a la baioneta en les seves trinxeres, matant una gran
munió de mambises i resultant amb tres soldats morts i dotze
ferits. Sabreu, estimats pares, que moltes vegades s'ha dit que
Maceo havia mort, i mai no era veritat, però ara en podeu estar
segurs, ja mai més tornarà a comandar els seus rebels que cremen i
roben, així com fins ara havia vingut fent aquest ferotge cap de
guerrilla. Aquest darrer combat, estimats pares meus, semblava un
infern, amb tant fum i tant soroll que els projectils queien com en
una calabruixada. Ara diuen que destacaran el nostre batalló prop
de l'Havana i si així s'esdevé ja no passarem més calamitats i no
tornarem a sortir d'operacions. Estimats pares, amb molt de gust us
haig de manifestar que potser molt prompte ens veurem, ja que les
coses van ara molt bé, especialment des que el nostre il·lustre
general en cap va amb nosaltres a les operacions. Res més per
avui...».
És la carta d'un al·lot d'una certa cultura, en un moment que la
majoria dels soldats de l'Exèrcit espanyol pateixen
d'analfabetisme. Hi observam un reiterat «estimats pares», quasi a
cada paràgraf, dada que és també prou significativa. L'enyorament i
l'angoixa són inevitables i es transparenten amb tota clarícia,
malgrat els esforços del xicot per a dissimular tals sentiments. No
sabem fins a quin punt l'admiració envers el seu alt oficial és
sincera. De vegades, el paternalisme dels generals, bord o
veritable, emocionava els soldats, que al cap i a la fi eren quasi
infants sota una guerrera.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.