Un soldat mallorquí a la guerra de Cuba

«Sabreu que el dia de Santa Bàrbara, a les cinc del matí, sortírem d'operacions, i en arribar a un cert punt, que no record ara com es diu, trobàrem un grup d'insurrectes, dels quals en matàrem una desena. Seguírem endavant, fins que trobàrem la partida a la qual pertanyien aquells, i començaren contra nosaltres el tiroteig, de seguida contestat per les nostres armes, mentre avançàvem cap a ells; però no els poguérem fer molt de mal, puix estaven protegits per un mur i per tal de dispersar"los ens haguérem d'esforçar molt; amb tot i això i gràcies a la bona direcció del cap de la nostra columna, aconseguírem de treure'ls d'aquella posició, havent"los causat seixanta"quatre baixes. Per part nostra, tinguérem un mort i tres ferits. Estimats pares, sabreu que dissabte, dia de la Puríssima, ens tornàrem a topar amb l'enemic, però aquesta vegada ja no era cosa de broma, ja que el nombre d'ells era de cinc mil i nosaltres només prop de cinc"cents. Ells estaven molt ben atrinxerats rere unes tanques i nosaltres, a camp lliure, i no s'aturaven de fer"nos foc; fins que les nostres cornetes anunciaren el moment d'atacar a la baioneta, quan les bales queien sobre nosaltres com una espessa pluja. Finalment entràrem a la baioneta en les seves trinxeres, matant una gran munió de mambises i resultant amb tres soldats morts i dotze ferits. Sabreu, estimats pares, que moltes vegades s'ha dit que Maceo havia mort, i mai no era veritat, però ara en podeu estar segurs, ja mai més tornarà a comandar els seus rebels que cremen i roben, així com fins ara havia vingut fent aquest ferotge cap de guerrilla. Aquest darrer combat, estimats pares meus, semblava un infern, amb tant fum i tant soroll que els projectils queien com en una calabruixada. Ara diuen que destacaran el nostre batalló prop de l'Havana i si així s'esdevé ja no passarem més calamitats i no tornarem a sortir d'operacions. Estimats pares, amb molt de gust us haig de manifestar que potser molt prompte ens veurem, ja que les coses van ara molt bé, especialment des que el nostre il·lustre general en cap va amb nosaltres a les operacions. Res més per avui...».

És la carta d'un al·lot d'una certa cultura, en un moment que la majoria dels soldats de l'Exèrcit espanyol pateixen d'analfabetisme. Hi observam un reiterat «estimats pares», quasi a cada paràgraf, dada que és també prou significativa. L'enyorament i l'angoixa són inevitables i es transparenten amb tota clarícia, malgrat els esforços del xicot per a dissimular tals sentiments. No sabem fins a quin punt l'admiració envers el seu alt oficial és sincera. De vegades, el paternalisme dels generals, bord o veritable, emocionava els soldats, que al cap i a la fi eren quasi infants sota una guerrera.