És estrenada l'obra dramàtica més representativa dins la
producció de Juan Eugenio Hartzenbusch, nascut i mort a Madrid
(1806"1880). L'autor té, doncs, aleshores, una trentena d'anys i
moltes il·lusions. Ocupa a la tribuna de l'Estament de Procuradors
la funció de taquígraf del Diari de Sessions i no ho tindrà gens
fàcil per a guanyar"se el públic i menys encara, els
intel·lectuals.
Fill d'un ebenista alemany (potser d'aquells que colonitzaren
Sierra Morena en temps de Carles III), començà la seva vida de
feina tot fent de fuster. I així, un crític feia un fàcil acudit
per tal de desprestigiar"lo: Qui és aquest individu? Doncs un
adobador de cadires... Ah! Aleshores, la seva obra, el seu drama,
ha de tenir molta palla!
Era, és clar, un home respectuós i humil. Ferrer del Río, que
aprengué taquigrafia amb ell, explicava: «Quan anàvem a classe,
ocupava sempre el seient del darrere de tot i la seva vestimenta
era molt pobra però neta; la seva capa blava, encara emprada
malgrat el seu envelliment, semblava retallada per una mà previsora
contra els esquitxos del fang: No anava mai a cos gentil, com
vulgarment solem dir, encara que fes bon temps, sense un buf de
fred o una gota de pluja: en aquest darrer cas no el vèieu mai
sense paraigües. Només coneixíem la seva veu pel que feia a la
lectura, en desxifrar els signes; tot d'una que acabaven les
lliçons, sortia del carrer del Turc, veloç com una fletxa, girava
el cantó del carrer d'Alcalà en menys de dos segons i s'eclipsava
fins el dia següent. De la seva puntual assistència, de la seva
aplicació constant, érem tots testimonis. Pel que fa a qualsevol
altra cosa de la seva persona es presentava al davant dels nostres
ulls com un misteri sense fons...».
I aquell home jove, retret, silenciós, ficat en si mateix, de
caràcter minuciós, molt ordenat, no es podia desdir, evidentment ,
de la seva sang germànica. Son pare havia arribat a Madrid el 1787
i s'examinava d'ebenista el 1792. Vivia amb un germà seu, de la
casa del qual surt el 1794 i s'instal·la pel seu compte. El 1805 es
casava amb María Josefa Martínez Calleja, nascuda a Valparaíso de
Abajo. Després d'una trista infantesa, Juan Eugenio, orfe de mare
el 1808, cultiva una gran afecció per l'estudi i el teatre.
Tradueix algunes obres dramàtiques franceses i, després de molts
esforços, aconsegueix l'estrena de la seva pròpia producció, en
aquest cas Los amantes de Teruel, sobre una interessant llegenda
medieval que ja comentarem en un altre moment. Ningú no pot evitar
que sigui consagrada la seva reputació de gran dramaturg romàntic,
avançat i europeu. Altres obres, igualment remarcables, afirmaran
la seva fama: Doña Mencía, Alfonso el Casto, La jura de Santa
Gadea, Los polvos de la Madre Celestina...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.