El patriarca Job i el poeta Colom (1918)

Miquel Ferrà i Martorell24/01/01 0:00

Record que a les animades tertúlies literàries que celebrava el llorejat poeta, ja clàssic, Guillem Colom i Ferrà, pocs anys abans de la seva mort, i a les quals jo assistia puntualment en companyia de Josep Alcover, poeta francès-solleric; Miquel Gayà, darrer representant de l'Escola Mallorquina; Miquel Arbona, escriptor solleric i professor d'esperanto... ens parlava de la seva gran passió envers del personatge bíblic de Job, que mai no es cansava d'estudiar i que tal dia com avui, del 1918, en treure de la impremta el seu llibre de poemes Iuvenilia ja recreava amb veritable goig i emoció. Job, patriarca famós per la seva pietat i resignació. Era un dels homes més rics i poderosos de la terra d'Hus, a Idumea, i es gloriava el Senyor de la virtut del seu serf. Obtingué el diable de l'Altíssim l'autorització de posar a prova tanta virtut, i Job es va veure, de cop i volta, atacat per mals i sofriments i el privà, també, de totes les seves riqueses. Assegut damunt les escombraries i el fems, menyspreat per la seva dona i burlat pels seus amics, no deixà, així i tot, de beneir la mà que el feria. El llenguatge popular se n'ha fet ressò i sovint fa servir com exemples el fems de Job, la seva resignació, els menyspreus de la seva dona i dels seus amics... Lliçó de vida.

Però en la poesia de Guillem Colom, l'episodi bíblic cobra vida nova, aplicable a la gran prova que el món i, especialment Europa, havia hagut de sofrir en el decurs de la Primera Guerra Mundial i la gran epidèmia d'aquella «grip» post-bèl·lica que se'n dugué milions de supervivents a la tomba.

«Damunt la plana d'Hus tan desolada/ Job aquell jorn no tenia consol,/ la túnica portava escarrinxada,/ duia el cap tos en senyal de gran dol./ Perdut havia ses set mil ovelles,/ tres mil camells, mil bous i esclaus sens fi;/ set fills, tres filles, belles com estrelles,/ s'havien mort de cop en un festí./ I per si no fos prou, la llebrosia/ rosega avui son cos sense vigor,/ ses entranyes cremaven nit i dia/ i els seus ossos cruixien de dolor./ De cap a peus una úlcera el devora,/ i assegut al femer per tot redòs,/ ple d'horror, amb un test rasca tothora/ el carnot que li raja del seu cos./ Amb fàstic sa muller li fa escomesa/ i amb els pas sants, sarcàstica, fa cor:/ "Encara vols restar dins ta honradesa?/ Maleeix Déu i mor!"/ I Job amb veu que del cor brolla/ respon, vencent dolors mortals:/ "Parles com una folla!/ Si de Déu rep els béns, no en rebré els mals?/ Nu vaig eixir del ventre de la mare,/ i nu hi hauré de tornar./ Déu m'ho havia donat, Déu m'ho pren ara.../ Sia el seu nom lloat!"/ I amb els llavis ressecs que el mal esbena/ Job beneïa encara el nom de Déu,/ i en holocaust vivent li feia ofrena/ de sa carn que a bocins cau entorn seu». Segueix el poema amb el diàleg de Job amb Jahvé. I l'art de la paciència i la resignació serà recompensada.