Balaguer i les seves memòries (1951)

Víctor Balaguer (Barcelona, 1824-Madrid, 1901) va tenir una biografia riquíssima en detalls i anècdotes, fets i «miracles», tant en la seva activitat política com literària. Sent infant restà orfe de pare i ja en els primers anys de jovenesa, la mare de caràcter autoritari, es va interessar per la poesia, que redactà, primerament, en castellà i que dedicava a personatges i fets patriòtics, com les quatre barres de la senyera o Guifré El Pilós. Es dedicà al periodisme amb milers d'articles en què dominava la seva passió per Catalunya i les ideologies liberals més agosarades. Fundà un diari, La Corona de Aragón, que les autoritats prohibiren a causa del seu caràcter nacionalista. Li somrigué l'amor en la persona d'una bella al·lota barcelonina, de molt bona casa, Manuela Carbonell. Anaren a viure a la Vall d'Hebron, a un habitatge que havia estat ermita i allà escrigué, també en castellà, Bellezas de la Historia de Cataluña. Restaurador de Jocs Florals, proclamat Mestre en Gai Saber, seguí cultivant la història catalana i la poesia, encara que el cuquet de la política ja tenia bona part del seu interès. Conspirà amb el general Prim i el partit progressista, la qual cosa li valgué l'exili a França el 1865. Tanmateix només mancaven tres anys per a l'arribada triomfal de la Revolució coneguda com La Gloriosa i que acabava amb el règim monàrquic, totalment corrupte, d'Isabel II. Encara tenien més veu i vot que els republicans els monàrquics i per això importaren d'Itàlia el rei Amadeu de Savoia. El propi Balaguer viatjà a la recerca del reial personatge i li dedicà un dels seus poemes. Funcionava tot, doncs, en clau de romanticisme. Però això no impedí la part pràctica de ser nomenat per alts càrrecs. Fou ministre de Foment el 1872, d'Ultramar el 1871 i el 1872, i després, altre cop, el 1874 i 1886, ja en temps de la Restauració borbònica. Ja vidu, a Madrid vivint, es dedicà a la tertúlia i els records, que no eren pocs. Balaguer era testimoni d'una llarga etapa de la història de l'Estat espanyol i de Catalunya, sempre des del primer rengle, testimoni de primera mà. Per aquest motiu, alguns dels seus companys intel·lectuals el varen convèncer per tal que escrigués les seves memòries, que ben cert havien de ser sucoses, amb moltes revelacions i aspectes ignorats. Hi consentí el poeta-ministre però hi posà una condició: els textos de les seves memòries només podrien sortir a la llum cinquanta anys després de la seva mort. Tots hi varen estar d'acord i abans de morir, el 1901, fa ara just cent anys, entregà un manuscrit al notari. Aquest guardà gelosament el volum, que per la gruixa devia tenir moltes pàgines i es va deixar que passàs el temps. El 1951, les memòries de Balaguer eren tretes d'una caixa de cabals i hom procedia a fer-ne una primera lectura. La sorpresa fou que totes les pàgines estaven en blanc. Una broma post-mortem? Una lliçó, volent dir que tanmateix la nostra vida que només són tres dies és un conjunt de pàgines en blanc? Que tot allò que no va en benefici de l' ànima, privilegis, càrrecs, ambicions, honors, glòries efímeres, són només pàgines en blanc?