Detall del Teatre Petit, o Odèon, a Pompeia (Itàlia).

TW
0

Com si fos un flaix, una instantània immensa que atrapa la ciutat i la gent, Pompeia quedà colgada sota la cendra i el foc del Vesuvi. Corria l'any 79 dC. El paisatge es convertí en un panorama gris que amagava, fent"lo massa evident, el desastre. Ara tot és atracció turística i negoci, però entre les pedres recuperades, davant de cada pintura que adornava i excitava la gent, per entre les roderes obertes a les pedres dels carrers, s'hi sent un lleu respir. És com un batec que no fan callar els milers d'objectius fotogràfics que volen atrapar el millor de la ciutat. La vida amagada d'una ciutat que no volia morir.

Els carrers s'omplien d'animació, amb gent que tafanejava per les botigues, anava als llocs públics on s'oferien espectacles "especialment si s'havia anunciat quelcom d'especial al gran recinte de l'Amfiteatre", es dirigia a les termes per recompondre el cos molt cansat després del desentrenament de vi i sexe de la nit anterior. Si no sortien de casa, tenien "els rics" un còmode espai on matar el temps. Al pati interior hi havia plantes que alegraven la vista, emparrats que protegien del Sol. Les estances de l'habitatge estaven decorades amb pintures que, finalment s'ha comprovat, crearen escola. Mobles i obres d'art. I una servitud sempre atenta a tots els desigs.

La ciutat de la Campània era lloc d'estiueig dels rics i poderosos, però la pluja de cendres i pedres volcàniques no va fer distincions. Un gruix de prop de sis metres ho tapà arreu. Les pintures de les parets que enganyaven l'ull, el gust hel·lenitzant i tot el que hi havia sota la capa del Sol. Centenars d'anys després es començaren a recuperar les cases, els mobles, les belles estàtues dels déus i els cossos abraçats que, potser fugint del terror o perquè es trobaven en un moment íntim i de goig, perpetuaren un contacte etern.

Pompeia era un bon teatre amb el cor ple de Mediterrània.