Miquel Ferrà i Martorell18/01/01 0:00
TW
0

Neix a Berlín el químic Hans Goldschmidt, investigador dels metalls. Al llarg del segle XIX s'havien obtingut molts metalls a partir dels seus òxids, mitjançant encalentiment amb sodi o potasi. El problema d'aquest sistema és que resultava car i per tant era massa gravós per a les indústries. Un altre científic, Sainte"Claire Deville havia proposat que alumini en pols podria substituir el sodi o el potasi del procés anterior.

El 1890 Goldschmidt duia això a la pràctica i al cap de vuit anys ja havia perfeccionat el procediment. Així, l'alumini en pols mesclat amb un òxid reaccionava molt activament en inflamar"se i desprenia una gran quantitat de calor i d'aquesta manera s'obtenien metalls purs, entre d'ells, per exemple, ferro i crom. I a causa de la calor originada en la barreja d'alumini i òxid, aquesta podia esser emprada per a soldadures més pràctiques i resistents.

No oblidem que el segle XIX era temps dels metalls, els cascs dels vaixells, les locotomores, els nous vehicles de tracció, les grans màquines i calderes, l'artilleria... Goldschmidt, que moriria a Baden"Baden el maig del 1923, va fer altres treballs de química però cap d'aquests no li donà la coneguda que li proporcionava els que hem esmentat. Tenim, als nostres voltants, cada dia, quan manipulam qualsevol instrument, quan ens disposam a fer qualsevol tasca dins la nostra llar, l'enginy d'homes, moltes vegades anònims, que amb el seu esforç han fet avançar i progressar la raça humana, donant"li una major qualitat de vida.

Tal és el cas que comentam, que pot semblar cosa senzilla i que no ho és, ja que s'endú la feina de tota una existència limitada i mortal. Explica un dels textos sobre el tema que la soldadura autògena, aquella en la qual la unió s'aconsegueix per la fusió del material de les peces mitjançant gran calor, amb un bufador oxiacetilènic o oxhídric, amb el qual es pot arribar a temperatures de devers dos mil sis"cents graus centígrads en el primer i dos mil dos"cents graus centígrads en el segon. El procediment, que com ja hem dit, data del segle XIX, aconsegueix soldadures de major resistència que aquelles que són obtingudes pel sistema d'aleació. És utilitzada una vareta de metall, com material d'aportació, composta amb la fórmula més d'acord amb el material de base que es vol soldar. El material d'aportació té per objecte mantenir el tamany de la secció de la zona que es vol unir. Per tal d'efectuar la soldadura se subjecta el bufador amb una mà i la vareta en l'altra, donant un moviment de ziga"zaga al bufador, si el treball es fa de dreta a esquerra, i a la varilla si és realitzat en sentit contrari. Així eren unides grans peces de perfils laminats i planxes d'acer, però també en treballs d'alumini, fundició, coure, llautó, etc., amb les precaucions que s'han d'observar a causa de la delicadesa d'aquests metalls, principalment els dos primers...».