El cas Hidalgo i la República (1873)

El ministre de la Guerra, contra el parer del rei Amadeu de Savoia, nomenà un tal Hidalgo com a capità general de les províncies basques. Però Hidalgo era molt mal vist pels seus companys de l'Armada d'Artilleria per haver estat un dels principals activistes de la sublevació de la caserna de Sant Gil, el 1866. Els oficials de la guarnició de Pamplona no l'acceptaren i aquell hagué de renunciar al càrrec. Ruiz Zorrilla, president del Ministeri, s'imposà aleshores al ministre de la Guerra per tal que nomenàs Hidalgo per a la comandància de Tarragona. S'hi oposava novament el rei i també Manuel Pavía, capità general de Madrid, però tanmateix el Govern no retrocedí. En aquestes dates sortia Hidalgo vers el seu destí oficial però es trobà amb la renúncia als seus càrrecs de tres—cents oficials, la qual cosa obria altre cop una crisi. El ministre de la Guerra, com a resposta, comunicà el seu projecte de democratitzar el Cos d'Artilleria i substituir per sergents els oficials rebels. Amadeu de Savoia signà el decret però alhora presentà, ell també, la renúncia a la Corona i abandonà Espanya, que segons les seves paraules, no era indret molt diferent d'una gàbia de bojos. Enfonsada la monarquia, el camí quedava obert per a la República, majorment representada pels federals. Ruiz Zorrilla pronunciava, després, amb aquestes paraules, aquest discurs al davant dels representants del país: «Jo crec, senyors senadors i diputats, que no puc, que no és el meu deure, encara que pogués, mostrar—me republicà. Ni tampoc monàrquic. Aquesta és la meva dissort, perquè jo haig de dir aquí, i ho puc dir, que després de nou mesos que he estat al capdavant del Govern, totes les meves simpaties, tots els meus sentiments, tots els meus afectes són per a aquells que es troben de la banda de la llibertat...».