Els crims del comte d'Espanya (1829)

El mes de desembre del 1828 i el gener del 1829, el capità general de Catalunya, el comte d'Espanya, una persona, com diu l'historiador Lafuente, de caràcter extravagant, misantrop, maniàtic, amb alguns trets demencials, organitza una criminal repressió contra els liberals catalans. Sembla que quan trobava un home pel carrer li demanava que li mostràs el rosari i si no el portava al damunt era tancat a la presó. Dins les esglésies feia llargues pregàries amb els braços en creu i al davant dels executats, en el patíbul, reia i ballava com un boig. No s'alliberaven d'aquelles manies els membres de la seva família i així, per exemple, quan la seva filla no acabava en el temps previst les seves tasques era obligada a restar dempeus, en el balcó, fent de sentinella, amb una granera a manera de fusell sobre l'espatla. També la seva esposa era, de vegades, arrestada, i no podia sortir de la casa, fortament vigilada per la seva guàrdia, durant una partida de dies. El clima de terror i desesperació, però, dominava el poble planer i dins les presons, els suïcidis eren freqüents. També entre els familiars dels detinguts, que solien esser deportats. Més de quatre-cents presos foren enviats als presidis d'ultramar i alhora eren desterrats mil vuit-centes persones només per esser parents d'aquells. Explica encara Lafuente que «els fills eren arrabassats dels braços dels seus pares, i els esposos del llit conjugal on descansaven tranquils. Els calabossos s'omplien de desventurats, duits a tancar, de vegades, aïlladament, i d'altres en grups de vint o de quaranta...Allà eren carregats de ferros i insultats i maltractats. Estava prohibit a les famílies de portar-los aliments; els obligaven, en canvi, de prendre el menjar de la cantina, havent-la de pagar a triple preu. Multiplicaven els càrrecs els fiscals, i el defensor oficial, o negava als processats l'admissió de les seves proves, o es burlava de les dades que presentaven. Els patiments eren tals que els dissortats presos s'estimaven més la mort que una tan perllongada angoixa..».