Gal·la Placídia, famosa emperadriu romana, filla de Teodosi el Gran, cau presonera a l'Alaric i és conduïda a les Gàl·lies, on es casarà el 414 amb Ataulf i viurà a Barcelona fins a la mort del seu marit, un any després. Va aleshores a Roma i contreu, el 417, un nou matrimoni amb Constanci, el qual li dóna accés al poder. Governa fins a la seva mort, en companyia del seu fill Valentinià i el seu nom, el de Gal·la, esdevé sinònim de bravesa i enginy femení.
Sant Gregori, Papa, ens parla d'una altra Gal·la d'aquell temps, el cas curiós de la «monja barbuda», i escriu que «en temps dels gots hi havia a la ciutat de Roma una noble donzella, que havia nom Gal·la, filla del cònsol anomenat Símac, el qual essent de poca edat, en el termini d'un any ja fou casada i vídua. I com el món, i l'edat, i les riqueses la convidaven altre cop al mateix estat, volgué ella abans d'això esser l'esposa de Crist, ja que tal matrimoni comença amb planys i acaba amb alegria, mentre que el d'aquest món comença amb alegria i acaba en tristor, per la mort necessària que un ha de veure de l'altre. Però com que ella era d'una complexió molt calenta, li asseguraren els metges que, si no es casava, li sortirien barbes, com als homes, i així s'esdevingué. Però la santa dona, que havia estimat l'hermosura interior del seu marit, no va tenir por de la lletjor exterior del seu cos, ni en va fer cas ja que això no desagradava al seu espós celestial. Deixant, doncs, els hàbits seculars, s'entregà tota al servei de Déu, entrant en un monestir que estava just devora de l'església de l'apòstol Sant Pere, on perseverà molts anys amb gran senzillesa de cor, i gran exercici de la pregària, fent llargues almoines als pobres. I determinat el Senyor Totpoderós a donar etern guardó als treballs de la seva serva, patí aquesta d'un càncer que li nasqué en el pit. Estant enllitada, tenia sempre seguit dues làmpades enceses, ja que com amiga de la llum, no només odiava les fosques espirituals, sinó també les corporals. Estant, doncs, una nit molt fatigada per la seva malaltia, va veure entre les dues làmpades l'apòstol Sant Pare, i no tingué cap temor de veure'l; abans d'això, amorosa i agosarada, s'alegrà força i li demanà: Què és això? Per ventura ja són perdonades les meves faltes? Respongué l'apòstol gloriós, amb la bondat pintada en el seu rostre, alhora que assentia amb una capadeta: Estàs ben perdonada! Vine amb mi!
Aleshores, ella, que tenia gran amistat amb una tal sor Benedicta pregà: Per favor, que també véngui amb nosaltres la germana Benedicta! Respongué ell: No, aquesta no vendrà ara, sinó aquella altra (i digué un nom) i aquesta que tan estimes no vendrà fins d'aquí a un mes».
Al cap de tres dies morí Gal·la i l'altra monja. La tal Benedicta trigà un mes a passar d'aquesta vida a l'altra.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.