Delinqüents del segle XIX (1843)

Miquel Ferrà i Martorell13/01/01 0:00

Ens sorprenem, avui en dia, i molt desagradablement, amb la prolífica delinqüència pels carrers, els robatoris a domicilis i la tasca, grossa o petita, dels estafadors. Pensam que en temps passats, els delictes contra la societat urbana no eren tan nombrosos i això dient, ens enganyam. La diferència entre l'ahir i l'avui entorn d'aquest tema és que els mitjans de comunicació ens deixen conèixer molts fets d'aquests tipus que abans eren ignorats a causa de la distància i que la població actual és molt més gran que la del passat, o en altres paraules, a més gent, més lladres i assassins. Així, la Gazette de Metz contava el següent: «Una nina que portava a sa mare, resident a Metz, el producte de la setmanada, es va veure agredida a l'entrada de fosc en un dels camins de Sablon, per un home que li demanà la bossa. No podent la pobra nina oposar-hi la més petita resistència, ni fer sentir els seus crits per demanar auxili, entregà els doblers, i seguí llavors els seus camins cap a la ciutat. Poc temps després, quan ja havia recorregut una certa distància, s'hi acostà un altre home que, sentint-la plorar, volgué saber quina era la causa dels seus planys, i semblà interessar-se per ella. "Hem de veure com recobram els teus diners, digué: Coneixeries el lladre? "Oh! Sí! "respongué la nina. Coneixeria la seva cara entre mil. "Sí! doncs jo faré que no la puguis reconèixer, replicà l'home, i dit això li arrabassà els ulls. La nina fou trobada en aquest estat tan deplorable i fou conduïda a l'hospital del Bon-Secours».

En menys de vint-i-quatre hores, a un altre punt de França, en aquest cas la gran urbs de París, es produïa un altre cas. Si el primer era ferotge, aquest era el cim del desvergonyiment. Diu així el cronista: «Ahir tingué lloc un intent de robatori, enmig del carrer i a migdia, amb una barra realment inversemblant. Passava pel carrer de Sant Jaume una dona amb un feixuc bagul a l'espatla. L'atura un home a la cantonada del carrer de Mathurins, i li vol prendre el bagul: la dona s'hi resisteix i crida: Lladres! Lladres! Ja és ben sabut el màgic efecte d'aquesta paraula en els carrers de París. Tot d'una hi acudeix molta gent. Aleshores, el lladre crida, sense amollar el bagul i amb una veu que ofegava els crits de la pobra senyora: Dona sense vergonya! És que no et basta fugir de la casa conjugal, sinó que també vols robar les coses del teu marit? I encara m'insultes i m'aixeques la veu, mala esposa? "Però si vós no sou el meu marit! "s'exclama ella, astorada. La gent que presenciava el debat, dominada per l'aire de seguretat de l'home, i treballada també per alguns camarades del lladre, començava a murmurar: I doncs? Si és la seva dona! I si el bagul és seu!... La pobra dona començava a afluixar per aquelles veus desfavorables, i hauria, potser, estat robada amb l'autorització del poble, quan el fals marit s'entregà a la fuita, ja que havia vist un guàrdia que de la caserna del carrer del Foin anava cap al lloc de l'escena. La fuita esbargí els dubtes dels transeünts i algunes persones que no havien perdut de vista el malfactor aconseguiren que fos detingut».