Miquel Ferrà i Martorell09/01/01 0:00
TW
0

Neix, tal dia com avui, a Greenville, Carolina del Sud, John Broadus Watson, que estudià psicologia a la universitat de Chicago i entrava a formar part del claustre de professors d'aquella mateixa institució el 1903, i fou nomenat professor de psicologia experimental i comparada a la universitat Johns Hopkins cinc anys després.

Es dedicà, aleshores, a fer moltes experimentacions extensives de comportament animal i així mateix treballà en el tema dels reflexos condicionats que ja havia descrit Pavlov. Explicà que en l'estudi dels animals no hi ha manera de produir motivacions mitjançant introspecció que permet d'entrar a l'inconscient.

Només hi pot ser observat el comportament real. Havent traslladat aquest punt de vista a l'estudi de la psicologia humana, desenvolupà una teoria diametralment oposada a la de Freud, aleshores molt de moda.

Fundà l'escola de psicologia del comportament i explicà que aquest es podia demostrar en termes de reflexos condicionats, de manera que fins i tot l'herència podia tenir un paper secundari. Tant els animals com l'home, observats per Watson, eren màquines molt complicades que reaccionen d'acord amb els lligams de la seva conducta nerviosa, alterada o condicionada per les experiències.

Idees que molts psicòlegs actuals consideren massa extremistes però que no manquen d'un fons de veritat. Era l'any 1924 quan Watson deixà el món acadèmic i ocupà un lloc d'alt executiu en una agència publicitària. Convertí aleshores aquella activitat en psicologia aplicada i transformà el sector.

És clar que la tècnica publicitària, avui en dia, es defineix com una «ciència» moderna basada en l'estudi de la psicologia individual i col·lectiva. Constitueix una nota característica de la vida i la societat d'aquest moment. Però també en els anys 20 i 30 en els Estats Units, amb tota mena de mitjans de difusió. Fins i tot la literatura «negra» d'aquell temps s'hi inspirava. Com no recordar aquella novel·la de Dorothy L. Sayers, La mort d'un agent de publicitat i tantes altres portades al cinema?

Els mateixos gratacels eren una veritable exposició de rètols publicitaris, la majoria lluminosos. Gratacels i no gratacels.
«Era un edifici de sis pisos per oficines, fet en la seva major part de vidre, i brillava amb la llum reflectida pel sol com un palau encisat que hagués estat duit allà d'un conte de Hans Christian Andersen al Boulevard Wilshire, de la nit al matí. Tot era nou; fins i tot la placa de bronze que deia: Cadenza Films, INC, en lletres gòtiques modernes... Tot era tan lleuger, que quasi tenia por d'aturar-me en qualsevol indret que no fos el centre precís de l'elevador, com si perdés l'equilibri i es convertís en una mena de curiositat arquitectònica que rivalitzava amb l'original de Pisa...».