Tombes de fang

Mastabes de Balat, o Dakhla (Egipte).

06/01/01 0:00

Un redol de centenars de metres està ple de trossos de test que, temps enrere, foren gerres o plats. Potser recipients funeraris que acompanyaven cossos enterrats. Ara és escampadissa difícil de desxifrar, almenys per algú que no en sigui especialista. Quan s'hi passa i "tant si vol com si no vol" s'ha de trepitjar, semblen els bocins d'unes històries menudes que no interessen ningú. Coses que han perdut la seva vigència. Llavors, si el visitant s'atreveix a agafar-ne un bocí, el guardià el farà desistir amb una mirada no massa durà, però suficient. Així que la porció d'un passat ignorat tornarà al seu lloc i, amb l'acció de la punta del peu de l'home que hi fa les vint-i-quatre hores del dia, quedarà cobert d'arena. Tot això passa i es veu anant a les mastabes de Balat.

A punt d'arribar-hi s'endevina poca cosa "excepte la trencadissa", ja que les mastabes estan dins la terra. Tot un conjunt fet de petits maons de terra rogenca que formen pisos, escales, capelles. Vida i mort enterrades des dels anys 241 aC, en temps de la sisena dinastia. Al final, al més profund de tot, una sala on s'han conservat pintures que són la memòria antiga. Les excavacions ho han tornat a treure a la llum. Anys i anys d'abandonament havien tapat la lletra grossa i menuda de la mort.

No cal qualificar-ho de bell, li basta el mot emocionant. O que et fa vibrar, que t'arriba a la pell i al sentiment. Dos mil quatre-cents anys? Vides, morts, patiments i plaers dins l'entorn de l'oasi de Dakhla. Es mira cap al final de la depressió, i el sol bat sobre la terra calenta. Hi ha vida: en donen testimoni els pobles que s'hi mantenen vius, arquitectura de fang i palmeres verdejant per sobre les cases. O la pols que aixeca una camioneta que passa pel camí. I un dia, potser, algú intentarà «robar» un tros de test de l'any 2000. O no?