Henry Wadsworth Longfellow (Portland, Maine, 1807"Massachusetts,
1882), poeta nord-americà d'inspiració romàntica, publicava el seu
poema narratiu més famós, Hiawatha, que posteriorment serví
d'inspiració a alguns directors cinematogràfics i que es basa en
llegendes dels indis, sota les quals és fàcil de trobar"hi una
intencionalitat clarament moralitzant. Per uns serà defecte, per
altres virtut. Però veiem com el déu dels indis construïa, per
primer cop, la tan simbòlica «pipa de la pau»: «A les Muntanyes de
la Prada, dempeus sobre el roig precipici del Gran Canó, Kitchi
Manitú, el Poderós, el Senyor de la Vida, cridà totes les nacions,
totes les tribus i tots els homes. Sota els seus peus serpentejava
el riu, saltava en la llum del matí per a després convertir"se en
cascada i enfonsar"se en el precipici.
I Manitú, en veure'l, dibuixà amb el seu dit una conca i digué
al riu: has d'anar per aquest camí. Amb les seves mans arrabassà
després un fragment de la roja penya i li donà forma de cassoleta
de pipa que ornà amb formoses figures. Completà la pipa amb una
llarga canya que arrabassà de les voreres del riu i li serví de
broquet. Llavors, omplí la pipa de vermella escorça de salze, bufà
sobre el proper bosc per tal que les branques dels arbres, en xocar
unes amb les altres, s'encenguessin i en sorgir la flama, Kitchi
Manitú, el Poderós Senyor de la Vida, encengué la pipa de la pau
com a símbol de tots els pobles...».
Bella llegenda o si voleu, acurada exposició mitològica. Com
havia de prescindir Longfellow en els seus escrits literaris de la
vocació pedagògica? Fou professor de llengües modernes a Bowdoin
College, Maine, durant cinc anys i després, de literatura moderna a
Harvard. Guillem Colom i Ferrà, el nostre poeta, traduí a la nostra
llengua la seva Evangelina i estudià amb entusiasme l'obra d'aquest
americà que va saber fer una poesia melòdica de gran popularitat
als Estats Units i a Anglaterra.
Hiawatha, fill de l'estrella, com aquell personatge dels relats
hebreus, «va créixer i de nin passà a jove i esdevingué un expert
caçador, va aprendre la ciència dels vells de la tribu, es divertí
amb els jocs dels joves i practicà, també, els oficis i treballs
propis dels homes. Podia disparar una fletxa i córrer tan veloçment
que la deixava enrere. Tenia els braços tan forts que era capaç de
disparar en l'aire deu fletxes seguides, i la darrera partia abans
que la darrera hagués caigut...».
Semiheroi? Una mena d'Heracles? El fet és que Hiawatha ens
ensenya a estimar la natura, a veure nostre el cel, l'aigua del
llac , la prada, el riu...
«Una sola vegada s'aturà en el camí i això fou per tal
d'aconseguir puntes de fletxa, que feia millor que ningú un vell
arquer de les terres dels dakotes, on les cascades del Minnehaha
resplendeixen sobre els grans roures, riuen i rellisquen per la
vall».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.