La donzella d'Orleans (1801)

Així, en aquesta obra que va merèixer els elogis del geni alemany del seu temps, Goethe, els personatges fonamentals desfilen al davant del lector o espectador arrossegats per l'ambient tràgic que els indueix a cometre actes que cap consideració no podrà aturar...».

I així és. L'obra ens atreu des del primer moment, ens llança enmig del drama i ens fa viure aquells dies difícils. La donzella d'Orleans forma part de tot un procés de producció teatral que va des de la peça Amor i engany (1784) fins a Guillem Tell (1804), passant per la trilogia de Wallestein, Maria Stuard, La nuvia de Messina i la que comentam. El missatge de Schiller a través de la seva obra es relaciona amb la seva concepció de la societat, segons la qual, és a través de la bellesa com s'aconsegueix la llibertat i la millora ha de venir per l'esforç individual i d'aquí que l'artista és qui es troba en les condicions òptimes per poder atènyer aquesta finalitat. Però tornem a l'obra i observem els mots del propi personatge, Joana d'Arc, quan acompanyada pels consellers i per nombrosos cavallers que van omplint el fons de l'escenari, avança amb dignitat i dirigeix la mirada a tots els presents: «Joana és el meu nom, venerable senyor; nascuda a terres del meu rei a Domremy, a la diòcesi de Toul, sóc la filla humil d'un humil pastor, i la meva infantesa ha passat guardant els ramats de mon pare. Així i tot sentia parlar amb freqüència d'un poble d'illencs que havia travessat les aigües de la mar per fer-nos els seus esclaus i imposar-nos per força un amo estranger, un amo que no vol el poble. Sentia dir que ja París, la gran ciutat, estava en mans d'aqueixa gent, que també es faria senyora de tot el regne. Aleshores vaig pregar Maria, Mare de Déu, que allunyàs de nosaltres la vergonya del jou estranger i que ens conservàs el nostre rei. A l'entrada del poble on jo he nascut hi ha una molt vella imatge de la Santa Verge, cap a la qual molta gent fa pietoses peregrinacions, i prop d'aquesta imatge es troba una vella alzina molt famosa pels seus miracles; i jo tenia gran plaer a pasturar els meus ramats a l'ombra d'aquella alzina doncs el meu cor m'hi atreia, i quan es perdia en les desertes muntanyes algun dels meus anyells, mai no deixava de descobrir en somnis on aquell es trobava, sempre que m'hagués adormit sota aquella alzina. Una nit, asseguda sota aquest arbre en pietós recolliment, jo feia esforços per tal d'evitar la son, quan, de sobte, se m'aparegué la Santa Verge, que duia una espasa i una bandera, i anava, endemés, vestida de pastora, com jo. Va dir: Joana, sóc Jo; aixeca't, deixa els teus anyells; Déu et crida cap a altres deures. Pren aquest estendard, cenyeix-te aquesta espasa, extermina els enemics del teu poble i condueix a Reims el fill del teu senyor i corona'l amb la reial corona...».