Hertz i les ones de llum (1894)

Tal dia com avui mor a Bonn, com a conseqüència d'una llarga malaltia causada per un enverinament crònic de la sang, quan encara no ha complit trenta-set anys, Heinrich Rudolf Hertz (Hamburg, 1857), descobridor de les ones de llum que porten el seu nom. El camí fins a Maxwell havia estat llarg i difícil. Recordem que els fenòmens elèctrics i magnètics havien estat observats ja en l'antiguitat grega, però fins el segle XVI no es començaren a elaborar les primeres teories sobre l'energia elèctrica. L'atracció que la magnetita exerceix sobre el ferro, les propietats elèctriques que adquireixen determinats cossos per fregament, les manifestacions elèctriques de la naturalesa que apareixen al davant dels primers investigadors com fenòmens extraordinaris i al mateix temps com a punt de partida per a l'estudi de la teoria del camp electromagnètic, que Maxwell, a mitjan segle XIX, fonamentà de forma rigorosa. Tot plegat ens porta a la persona de Hertz. Aquest, després de començar els seus estudis d'enginyeria, els deixà per la física. Quan feia feina a la universitat de Kiel, el 1883, s'interessà en l'equació que governa el camp electromagnètic. Aleshores, l'Acadèmia de Ciència de Berlín oferí un premi sobre el tema. Hertz, que ja feia de professor a un col·legi de Karlruhe, es posà a treballar en aquell afer sense gaire entusiasme, però quan realitzava aquella tan detallada feina, el 1888, féu una troballa que anava més enllà del que cercava. Havia muntat un circuit elèctric oscil·lant, movent-se entre dues esferes metàl·liques separades per un espai d'aire. Cada vegada que el potencial arribava a un màxim, cap a una direcció o l'altra, saltava una espurna entre les esferes. Amb l'espurna oscil·lant, l'equació de Maxwell predeia que es podrien generar radiacions electromagnètiques. Cada oscil·lació havia de produir una ona, de manera que la radiació seria d'una longitud extremadament llarga. Com el llum es propaga a 186.282 milles per segon, una longitud d'ona que es produïa a una oscil·lació d'una mil·lèsima de segon tendria una longitud de 186 milles. Hertz emprà com a dispositiu, per tal de descobrir la presència de tal radiació, un senzill filferro enrodillat, amb un petit espai entre les espurnes. Quan el corrent originava radiació a la primera espiral, aquesta originava corrent a la segona. Hertz hi descobrí petites guspires que botaven pels espais d'aire a la seva espiral detectora. Quan movia el detector en diferents punts de l'habitació, per la intensitat de l'espurna podia explicar l'aspecte de les ones i calculà la longitud d'ona, o sigui, seixanta-sis centímetres, 2'2 peus, que era un milió de vegades més gran que la longitud d'ona de llum visible. Llavors se les va compondre per a demostrar que aquestes ones implicaven un camp elèctric i magnètic i, per tant, eren de natura electromagnètica. El 1889 Hertz succeïa Clausius com a professor de física de la universitat de Bonn, on treballà els raigs catòdics. Si hagués pogut viure més temps hauria vist que la ràdio era convertida en un factor important per a la societat humana, però ni tan sols en pogué albirar el començament.