Les festes de Nadal a Lluc (1935)

Tot en conjunt forma un producte de tres factors que continua viu dins la nostra societat. Mossèn Riber publicava el 1935 un llibret de memòries, La minyonia d'un infant orat, que com diu Llompart és per ventura, ara com ara, el millor fruit que ha donat la prosa mallorquina en el nostres dies quant a bellesa i perfecció formal.

Afegeix encara que «l'anàlisi detallada de les excel·lències que conté, ens duria massa enfora. Limitem-nos a assenyalar que representa una fusió harmònica d'elements populars i d'elements cultes, de la vida i dels llibres, de la facècia i de la poesia, dins aquesta entranya clàssica del nostre geni». I té raó.

Es tracta d'un text que es llegeix d'una tirada i que tanmateix ens fa evocar infanteses pretèrites plenes de sentiment. «Lluc... Enlloc com en aquella ascètica i nemorosa solitud, he tastat el misteri de les temporades litúrgiques que s'avenen tan bé a les diverses estacions de l'any que aquestes en semblen un comentari. I enlloc me som amarat tan deliciosament de gèmmea rosada de la nit santa de Nadal, com en aquell patriarcat entre pastors i entre ovelles, entre aquells corredors llargs, oberts a l'hospitalitat dels homes, i aquella renglera d'estables tebs, oberts a l'hospitalitat de les bèsties associades al misteri dolç del natalici, que per les Matines d'aquella nit arribaven de les terres planes: bèsties cansades i manses, amb l'estupor del miracle dins els ulls, i amb una tènue boirella entorn de les boques fumoses... Les Matines de Lluc per tota Mallorca són famoses.

Cantades per les veus blanques dels escolans, tenen un infantívol encís que no desdiu gens ni de la nit ni del misteri... Allà encara serva el vell costum que un infant de cor predica el sermó de la Calenda i un altre canta les prediccions de la Sibil·la».

Però jo, tot llegint i rellegint, especialment en aquestes dates, les pàgines de mossèn Riber, hi he trobat una certa semblança purament casual amb l'ambient que transpira la prosa d'Alain-Fournier, en aquell Grand Meaulnes, que recull igualment records d'infantesa, entre dels quals aquella vetlada hivernenca: «Aleshores, mentre hi havia la lluentor del dia, jo em quedava al fons de la batlia, tancat dins el despatx dels arxius, ple de mosques mortes, pasquins moguts pel vent, i jo llegia, assegut sobre una vella bàscula, prop d'una finestra que guaitava al jardí. I quan feia fosca, que els cans de la possessió veïna començaven a lladrar i que el racó de la nostra petita cuina s'il·luminava, jo tornava a casa.

La meva mare havia començat a preparar el sopar. Jo pujava tres escalons dalt el porxo; m'asseia sense dir res i, el cap contra els barrots freds de la rampa, la mirava com encenia el foc dins aquella estreta cuina on es bellugava la flama d'una espelma...».