El gran novel·lista rus Fiodor Dostoievski (Moscou, 1821-1881),
autor d'obres de notable profunditat psicològica i sentiment
dramàtic com Crim i càstig, La casa dels morts, Nietochka
Nezvanova, Nits blanques etc. veia publicat el seu primer llibre,
Pobres gents, el 1845. El crític Bielinski el proclama gran
narrador. I això l'anima molt i redacta tres novel·les més. Però
quan aquestes surten de la impremta, Bielinski, decebut, escriu:
Com és possible! Jo, el primer crític de Rússia m'he portat com un
ase. He mancat de perspectiva... I ataca la producció de
Dostoievski tot dient que és el pitjor que ha llegit en la seva
vida. Això enfonsa el literat dins una fondíssima depressió. I per
tal de sortir-ne, de cercar altres camins, entra en contacte amb un
grup de nihilistes que en els seus somnis utòpics van a la recerca
de la llibertat de l'home. El nihilisme, del llatí «nihil», no-res,
és en sentit filològic la negació de tota creença i en el sentit
polític la negació de tota autoritat religiosa, política i
social.
En aquelles reunions, el seu esperit, necessitat d'algun
objectiu profund i gran que el faci oblidar la sensació de fracàs,
es va recobrant poc a poc. La policia, però, els segueix les passes
i finalment són detinguts. Butatxevitx Petratxevskii, el cap del
cercle de conspiradors, és empresonat amb tots aquells que es
troben en un àpat que se celebra en honor de Fournier. Aquest
moviment revolucionari havia nascut a la mateixa Rússia el 1840
contra el despotisme del tsar. La seva base teòrica era el
replantejament de la societat des de les seves arrels, sense fer
cas de cap tradició o convenció heretades dels avantpassats.
Interrogats, algun dels detinguts dóna el nom de Dostoyevski que és
igualment capturat a ca seva i portat a la presó. En el judici el
condemnen a la pena capital i el 23 de desembre s'havia de complir
la sentència.
L'escriptor deixa el vespre abans, en el seu diari, unes
paraules sorgides de l'ànima: «Ah! La vida! Si un pogués tornar a
començar! Quin goig! Quin infinit!» Tanmateix no havia arribat la
seva darrera hora. Era, aleshores, el tsar Nicolau I (Sant
Petersburg, 1796-1855), famós per haver conquerit Erivà als perses,
lluitat amb francesos i anglesos a favor dels grecs, guerrejat
contra els turcs a Crimea... I el Tsar, després d'estudiar qui era
el personatge que es trobava en capella, prop del botxí, li
concedeix l'indult. Això significa, però, ser enviat a un camp de
presoners de Sibèria durant quatre anys.
Tal dia com avui surt vers el seu captiveri i allà, dins aquella
immensitat blanca, coneix els treballs forçats que van corcant la
seva jovenesa i suporta tota casta de sofriments morals. Ha de fer
vida entre criminals comuns que el consideren d'una altra casta, un
intel·lectual, un polític, i el rebutgen i l'humilien. Quan li
arriba la llibertat, Dostoievski veu les coses d'una altra manera.
Es mostra respectuós amb les idees d'altri i no torna prendre part
en política. Confinat a Semipalatinks, una ciutat d'ambient
asiàtic, s'enamora de Maria Dmitrievna, que serà la seva amant i
amb la qual es casa quan el marit, un alcohòlic sense remei que la
maltracta, es mor.
Fiodor sembla feliç un breu espai de temps però la tragèdia
torna. Maria emmalalteix de tuberculosi. El matrimoni es trasllada
a Sant Petersburg i ell comença a treballar com a periodista en el
diari Vremia, que dirigeix el seu germà, Mikhaïl. Es permetrà de
fer viatges a París, Londres, Suïssa, Itàlia...I quan retorna,
mentre Maria està de cada vegada pitjor, fins la seva mort el 1864,
ell redescobreix l'amor en la persona de Polina Suslova, que serà
amb poc temps substituïda per Anna Grigorievna, la seva
taquígrafa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.