Un àpat en honor de Maura (1903)

Està Maura en aquests dies de moda, el seu llinatge es troba en boca de tothom i la premsa parla encara d'un erudit discurs, el dia primer, sobre l'oratòria que qualificava de «gènere literari d'especialitat natural i inextingible, subjecte a normes i necessitat de procediments que no quadren a les obres escrites, amb les quals s'efectua de manera molt diversa la comunicació entre l'autor i el seu públic...».

Sí. Ningú no ho dubtava. Maura era un gran orador. També ho és Eduardo Dato Iradier, cap del partit conservador, nascut el 1856 i que seria assassinat el 1921. La premsa feia servir ben sovint la sàtira política i alguns periòdics i publicacions destacaven pel seu arriscat atreviment, com El Mentidero, Gedeón, L'Esquella, amb dibuixos humorístics dels grans Sileno, Echea, Tovar, Sancha i, especialment, Opisso.

La redacció tenia encara els defectes romàntics del XIX i els periodistes seguien essent bohemis molt mal remunerats. Així, per exemple, una de les millors plomes que ha tingut el periodisme de l'Estat espanyol, Alejandro Sawa, moriria quasi de fam, en la pitjor misèria. També hi havia diaris de molta tirada com El Imparcial, El Debate, La Vanguardia , El Sol, La Voz etc. i la cosa tenia els seus glosadors polítics com aquell Luis de Tapia, que sota la caricatura d'un personatge, dibuixada per Bagaria, hi posava mots com aquests:

«Dato és l'home sensat; sempre amable, sempre grat, sense supèrbia ni ornat, és pomada i és cerat, és mimós com un gat que mai no ha romput un plat sempre dolç, sempre salat, Dato és equanimitat.

Maura, en canvi, és el relleu, que s'agita, que es mou; és volcà i és blanca neu, és ampulós i és breu; davant del dolor es commou, i llavors, feroç, molt seu, ens afusella l'any nou...»

Es refereix el periodista a la «Setmana tràgica» de Barcelona.

Un afer amb mala premsa abans, durant i després. Això s'esdevenia el juliol i fins el setembre no es reunia Maura amb el seu consell de ministres per tal de fer signar al Rei els decrets aixecant la suspensió de garanties constitucionals a tota Espanya, amb excepció de Barcelona i Girona. Tanmateix, aquell mateix any, Maura hagué de dimitir i en el seu discurs d'acomiadament, en el Senat, deia: «El partit liberal no ha entrat a ocupar el poder amb una bandera de doctrina; ha entrat per exercir la censura sobre la repressió que nosaltres hem donat als crims comesos a Barcelona. Nosaltres, al davant dels esdeveniments que venien a deshonorar Espanya arran de la Setmana Tràgica, hem sabut complir amb el nostre deure i, fidels guardians dels interessos nacionals, vetlam pels furs de l'ordre públic...».