L'aigua i el temps

Vista de les calcificacions de Pamukkale "Castell de Cotó" a Turquia.

16/12/00 0:00

Al principi hi devia haver la terra en moviment i un dia, amb un estremiment fortíssim, es degué obrir en canal. Tant que, des del fons més profund, l'aigua sortí fins a la superfície. Era el començament, la nafra es guarí. Però l'aigua seguí obrint-se camí, cercant un destí que, amb el temps, seria riu i, ja al final, mar. Mediterrània. Penetrant els interiors de la terra, l'aigua viatgera retenia minerals. Pedres blanques que es desfeien. Una densitat suficient per, un cop a la superfície, tornar a ser pedra. I la resta, riu. O evaporant-se de mica en mica.

L'aigua i el temps finalment aconseguiren convertir el penya-segat en un conjunt de piscines esglaonades. Petites cascades que, regalimant d'una a l'altra, es feien profundes. Quan el sol anava a pondre's, tot eren miralls vermells que només trencaven els animalons que s'hi aturaven a beure o si algú hi ficava "primer una mà i llavors el cos complet" per, amb l'acció benefactora dels minerals dissolts, resoldre problemes del seu cos que es volia esbucar. La notícia sobre les virtuts guaridores de l'aigua anà de boca en boca, així que hi construïren edificis que eren lloc de residència, tomba, mercat o teatre. Eren els temps antics i l'aigua anava al seu ritme, tant que fins i tot arribava a les pedres de les tombes i, com una nevada de molts anys, els envoltava de blanc. Les coses eren naturals.

Llavors hi hagué més gent i menys aigua, perquè "ja som al segle XX!" s'hi construí una nova generació de residències: hotels, piscines rectangulars. Autocars carregats de gent. I, és clar, la riquesa i la bellesa era l'aigua a lloure fent el camí sense cap casta d'entrebanc. No és així. Cal amollar-ne un poc per aquí perquè almenys banyi la calç acumulada durant segles, o ompli una «piscineta» engrandida amb ciment blanc. Un poc per allà, que ja s'ha assecat. L'aigua i la gent.