Gabriel Janer Manila tanca a «Estàtues sobre el mar» una dècada de narrativa

La novel·la superposa els seus dos protagonistes a l'Orfeu i l'Eurídice mítics

Janer Manila condueix el lector a principis de segle. | P. Bota.

TW
0

Amb un vers de Rosselló-Pòrcel ocupant la seva portada acaba de sortir al mercat Estàtues sobre el mar, darrera novel·la de Gabriel Janer Manila amb la qual l'algaidí, segons explicà ahir, «completa tot un cicle de narrativa que s'inicià amb Paradís d'orquídees, i que s'ha integrat de les cinc novel·les publicades al llarg d'aquesta dècada». Editada per Columna, l'obra s'acull a les creacions del darrer decenni, precisament, pels seus atributs de «reflex del nostre temps, en el qual es recorre a registres de tota mena: és crítica, irònica, burlesca, sentimental, nostàlgica... Hi conviuen una quantitat enorme de matisos», explicà l'escriptor.

Janer Manila hi ha donat veu a dos personatges protagonistes, un home i una dona, que esdevenen narradors amb sengles cròniques, estructuradores de la novel·la. Són els elements axials, perquè, en paraules de l'autor, «el més important és qui és el narrador, i en quin temps ho conta. Aquests dos personatges, home i dona, des de Mallorca i Amsterdam, narren des del record la història de dos temps diferents, però íntimament vinculats», que en conjunt esbossaran el mentre i el després d'una relació intensa, voluptuosa i destructiva.

Al rerefons es col·loca, amb tota la seva funcionalitat simbòlica, el mite d'Orfeu i d'Eurídice, amb els quals s'identifica la parella protagonista. Una altra interferència literària és la del mite de Faust, encarnat en la presència diabòlica que plana per les pàgines de la novel·la i es palesa des de la cita inicial: «Dolça Helen, fes-me immortal amb un bes».

La professió de l'home protagonista, un psiquiatre illenc, permet encara una altra ressonància metafòrica, ja present en anteriors obres de l'algaidí. És la metàfora de Mallorca com a gran manicomi, «illa dement i desposseïda» que permet a l'escriptor «dur els personatges a situacions límit, a transgressions», i en l'àmbit estructural, a teixir amb bones proporcions d'angúnia i dosis de dramatisme el laberint de passions i sensualitat en el qual es deixen engolir.