La mort d'un contrabandista (1907)

Era, aquest, un de tants casos esdevinguts en les nostres costes, quan el contraban era l'economia de moltes famílies, principalment el de tabac. La situació de Mallorca, amb les seves riberes plenes de coves i amagatalls, amb un perímetre de nombroses cales i enfonys, resultava immillorable per dur a terme aquell comerç clandestí. Vigilada la vora de mar pels carrabiners i patrullada per les llanxes del Govern, deixava, fins i tot, lloc a molts desembarcaments per sorpresa, això quan les mateixes autoritats locals no col·laboraven, directament, amb els contrabandistes.

Un dels paratges on recalaven amb més freqüència els contrabandistes era la costa de Valldemossa i especialment, els voltants de Na Foradada, tan ben descrita per Lluís Salvador, l'arxiduc: «Les roques formen el front de Na Foradada, un xap profund dins del qual hi penetren la mar i el sol. Si un hi entra amb una barqueta veurà una cambra tota blava, d'un blau cobalt. La claror també hi entra per una altra obertura per dins l'aigua... En sortir de la cova un queda tan enlluernat amb la claror del sol que li sembla que el que ha vist és un somni... S'atreveix altra vegada a entrar-hi. La mar s'infla lleugerament, respira, amb aquell alenar especial de la seva pitera humida. I tot ho veu altra vegada tan blau, tan ple de secrets com abans...».

I la paraula «secret» té, a Mallorca, un sentit també especial, d'aquell temps, puix s'anomenava d'aquesta manera un amagatall amb bolics de tabac. La persecució per part dels carrabiners era més intensa, segons la temporada. A la primavera i la tardor era quan es capturaven més càrregues il·legals. Els escriptors han parlat en els seus relats dels contrabandistes de la Mediterrània. Recordem, per exemple, Ponson du Terrail i les aventures del seu Rocambole. O Alexandre Dumas i les pàgines del Comte de Montecristo... Diuen que els habitants de les illes viuen vora la mar, de la mar i per a la mar. La nostra història coneix bé el tema. Marineria de guerra, corsarisme, navigació comercial, contraban...

«Ell no va veure el rocós penya-segat, ple d'escumes, fins que el trobà a devers deu metres de distància. Només va tenir temps de mig protegir el seu cap entre les espatles i d'agafar amb més força la barra del timó. Aquella mola estava ja damunt d'ell, es desplegava, s'abatia com si hagués calculat el cop precís per a fer-lo desaparèixer. L'aigua li entrà per les orelles, per la boca, pel nas i tingué la sensació d'estar ja sota la feixuguesa de les profunditats. Això dura molt temps, sense que hi pogués fer cap esforç. La fusta que estrenyia li entrava dins les mans. Llavors retornà a la superfície, suaument, i retrobà l'aire que li permeté d'alenar, altre cop. La barca surava encara. En remull fins a les cuixes, ell, se sentí molt sorprès de no haver-se negat. El motor havia desaparegut. Tret de l'extrem de la quilla per un cop de mar, arrabassat, devia estar enfonsant-se en siga-saga juntament amb les darreres esperances de Fatôme...». És la rica prosa de Paul Vialar.