TW
0

Neix a Shelbourne, Nova Escòcia, tal dia com avui, John Augustus Larson, psiquiatre canadenc"americà. Es graduà a la Universitat de Boston el 1914 i després es doctorava a la de Califòrnia el 1920. Atret per la criminologia, estudià després medicina i vuit anys després aconseguia el grau de doctor en el Rush Medical College. Aleshores treballà de psiquiatre en presons i hospitals. Va conèixer per tant un gran nombre de delinqüents, parlà amb ells, n'analitzà el caràcter i en les seves investigacions sobre el fenomen criminal, la tasca de la policia i els interrogatoris, descobrí que mentir suposa un esforç, al contrari del que s'esdevé en dir la veritat. Tenim por d'esser agafats en la nostra mentida i això provoca una secreció involuntària d'adrenalina. Si aquesta es pot detectar a causa dels canvis que causa en les funcions corporals, es pot saber que no deim la veritat. Amb aquesta idea dissenyà Larson el seu famós aparell, el «polígraf», que enregistra de forma contínua i simultàniament les polsacions, la freqüència respiratòria, la pressió arterial i la secreció de la suor. Paràmetres, tots aquests, que denuncien fàcilment el mentider. La màquina fou anomenada «detector de mentides», es va fer molt popular i, encara que no sempre encerta, resulta útil la majoria de vegades. Un aparell que els novel·listes de novel·la negra o de lladres i policies han sabut explotar també en els seus relats. Tanmateix, ben sovint, aquest gènere de literatura, especialment quan el protagonista de la història negra parla en primera persona i fa introspecció, podem veure quina és la conducta de l'interrogat en haver"se d'enfrontar amb la màquina...

Novel·les d'introspeccions molt ben aconseguides les de James Hadley Chase... «Fou una sensació rara i em va sorprendre. Jo havia caminat molt, havia fet moltes coses; havia mentit, estafat, actuat astutament, havia guanyat i perdut doblers. Havia estat sempre el mateix des que recordava. Hi havia quantitat de senyals indicadors en els meus trenta anys que era millor oblidar. Senyals que marcaven les coses que havia fet, vist, estimat i odiat. Més punts baixos que alts. Cares en el passat; cares oblidades que sortien nedant de la fosca inesperadament per a recordar"me algun acte indigne, un conveni vil o una promesa sense complir: Sóc, en resum, com obrir les pàgines d'un llibre prohibit. Xantatge, doblers fàcils, massa glops d'alcohol, massa camins oberts a cops de puny per a sortir dels problemes. Sempre amb la finalitat justificant els mitjans emprats, sense importar"me'n la mesquinesa. Sempre jo el primer, dins una selva d'egoisme. Les dones, desenfocades i gairebé recordades; una rialla, un gest amb la cigarreta, cames llargues, esveltes, un vestit esqueixat, un perfum fugisser, una marca de naixement en forma de mitja lluna, ungles que es clavaven en la meva esquena, carn blanca sota unes calces...».

Literatura negra. Aquella sèrie «detective» dels anys 40.