Neix el savi químic Fritz Haber (1868)

Atret per la fisicoquímica, treballà el 1909 en les aplicacions de l'electricitat en el seu camp científic i així inventà un electrode de vidre del tipus que ara es fa servir correntment per a mesurar l'acidesa d'una solució detectant el potencial elèctric produït a través d'una peça de cristall fi.

Investigà, per altra banda, la possibilitat de combinar nitrogen i hidrogen, ambdós sotmesos a pressió per a formar amoníac, tot emprant el ferro com a catalitzador.

D'aquesta manera, l'amoníac es podia convertir en un producte de doble aplicació, és a dir, útil per a la pau i el progrés o per a la guerra i la destrucció, en altres paraules, un fertilitzant o un explosiu.

Els partidaris d'una Gran Deutchland armamentística es degueren fregar de mans. I l'emperador nomenà Haber director de l'Institut Kaiser Wilhelm de fisicoquímica i electroquímica.

Això s'esdevenia el 1911, quan ja es començava a parlar d'una guerra europea inevitable. Haber, segons els seus biògrafs, era un alemany molt patriòtic, fins i tot xovinista, i quan esclatà la Primera Guerra Mundial va córrer a fer feina per al seu país.

Dirigí la fabricació del primer gas verinós emprat a les trinxeres, fet de clor i que provocà gran espant i mortandat en els rengles de la tropa francesa el 1915. També, gràcies a ell, Alemanya no mancà d'explosius al llarg de tota la lluita, fins el 1918.

El Kaiser hagué de reconèixer que sense el científic, el seu exèrcit, ja no hagués tingut municions el 1916.
Tanmateix, les darreres batalles foren perdudes i acabada la guerra, derrotada Alemanya, Haber volgué contribuir amb el seu esforç al pagament de les grans indemnitzacions que havia de pagar la nació germànica.

Se li va ocórrer d'aïllar l'or de les aigües de la mar, però l'experimentació fou un fracàs. Aquí no acabaven, però, les angoixes de Haber. De res li serví estar guardonat amb el Nobel o tenir un full de serveis plens de mèrits «patriòtics».

En pujar Hitler al poder, el 1933, tornarien a sorgir els problemes de la puresa de sang i l'antisemitisme ancestral del poble, ben encès amb la propaganda nazi. No li reconegueren aquests la seva condició d'alemany, només la de jueu, que era el mateix que dir alemany-bord i fou obligat a abandonar els seus càrrecs i privilegis, com una primera etapa repressiva, abans d'esser, com altres, perseguit i empresonat.

Conscient d'aquell perill, pogué fugir encara. Sortí del país amb llàgrimes als ulls i marxà a Anglaterra. Sembla que no li agradà l'estada a les Illes Britàniques, tan forta era la seva nostàlgia d'Alemanya. Passà, doncs, a Suïssa, per tal d'estar més prop de la seva pàtria.

Molt deprimit per tot el que passava, morí a Basilea, el primer mes del 1934, diuen que desesperat. I encara no havia esclatat una altra feta apocalíptica, la Segona Guerra Mundial, amb l'holocaust de set milions de jueus exterminats.