Barkhausen, l'home que féu xerrar el ferro

Orientades les seves investigacions cap a la física, es va sentir atret per la magnetització del ferro. És clar que no era el primer a tractar el magnetisme, és a dir, la propietat d'alguns minerals de ferro, la magnetita, d'atreure les llimadures de ferro.

Ja en el segle XII es feia servir la propietat d'orientació de l'agulla magnètica per a la navigació i les primeres teories sobre el magnetisme són degudes a Peregrinus i Gilbert. Temps després, Coulomb fou capaç d'aplicar al magnetisme diferents resultats de l'electrostàtica. I Oerstad descobrí experimentalment la interdependència entre corrent elèctric i magnetisme i Ampère establí la relació quantitativa entre ambdues forces.

La teoria del camp electromagnètic de Maxwell va resoldre d'una manera definitiva el problema teòric relatiu a les interaccions entre els camps magnètics i elèctrics. Arribam així a finals del segle XIX quan Pierre Curie distingeix entre les substàncies paramagnètiques i diamagnètiques i aleshores és sabut que les propietats magnètiques de les substàncies depenen del moment magnètic de l'àtom, proporcional al moment angular de l'electró que gira en una òrbita d'àtom.

Després trobam la teoria clàssica del paramagnetisme, deguda a Langevin, que establí el valor de l'imantament d'una substància en funció del camp aplicat. I encara trobam més homes il·lustres i experiments brillants. La teoria de Heiselberg sobre el ferromagnetisme...

Però d'alguns d'aquests savis ja n'hem parlat i hem vist que no dedicaren al tema el total de la seva vida. Sí que ho va fer Barkhausen i per això el considerarem el pare de la magnetització. I és que l'èxit li va somriure quan va sotmetre el ferro a un camp magnètic creixent de forma continuada. Observà que la seva magnetització s'hi incrementava a salts i no seguit, seguit.

Aquests salts van acompanyats de sons, que amplificats en un altaveu, s'escolten com una mena de cops de fuet. L'anomenaren «efecte Barkhausen» i s'explicà quan finalment pogueren saber que el ferro està constituït per una sèrie de minúscules zones, dins de cada una de les quals tots els magnetos atòmics s'hi troben arrenglerats.

Les distintes zones representen imants de gran intensitat, però cada una queda anul·lada per la que té devora, de forma que el ferro corrent no està magnetitzat.

Tanmateix, en sotmetre aquestes zones a un intens camp magnètic, s'arrengleren totes i el ferro, per norma general, esdevé imant. L'arrenglerament de les diferents zones causa fregaments entre d'elles, i les vibracions així provocades expliquen els sons que semblen fuetades.

Nascut tal dia com avui, Barkhausen moria a la seva mateixa ciutat de Dresden el 1956.