Miquel Ferrà i Martorell30/11/00 0:00
TW
0

El primer de novembre del 1931 el pare Bartomeu Arbona i Estades, capellà jesuïta, nascut a Sóller el 1862, escrivia una carta al bisbe Irurita lamentant les disposicions restrictives dictades pel prelat. Estava a punt de complir els setanta"quatre anys i havia entrat en religió als 16. Com explica el seu biògraf, l'escriptor i historiador Nicolau Pons i Llinàs (Jesuïtes mallorquins víctimes de la Guerra Civil, Edicions Lleonard Muntaner, 1994), el pare Arbona, «d'aquesta manera, ben conscient de la calamitat i la persecució que començaven a viure, i viurien molt de temps tots els creients de la zona republicana, es tirà al carrer per donar la mà i administrar qualsevol sagrament a qui, en aquestes crítiques circumstàncies, el podia necessitar.

Vestit com un que feia encàrrecs, o senzillament de pagès, i fent la cara de bàmbol, recorregué a peu Sarrià, Pedralbes, l'avinguda del Tibidabo, i entrà, com si no"res, a la plaça de Catalunya...».

Però el bisbe el privava de tal risc i ell, trist per aquella decisió del seu superior, escrivia la carta, la darrera, ja que a final de mes, potser tal dia com avui (?), després d'esser detingut i interrogat, l'executaven uns milicians.

«Meu venerat senyor Bisbe: Ahir, molt entrada la nit, em comunicaren una ordre de V.E. en què prohibia que els feels combreguin; avui matí, malgrat tenir preparades moltes hòsties per a consagrar i repartir, com ja fa temps que faig, no n'he consagrada cap, per tal de complir el desig del Senyor Bisbe...».

Les víctimes de la Guerra Civil, incloent-hi només capellans, religiosos i religioses, foren 6.832; 4.184 pertanyien al clergat diocesà, 2.365 formaven part d'ordes o congregacions religiosos masculins i 283 eren monges. També hi moriren dotze bisbes i un administrador apostòlic.

Avui en dia, amb les lleis de la democràcia a la mà, segurament, cap de tots ells no hagués hagut de passar pels escamots d'afusellament o pel ganivet d'uns improvisats botxins del poble.

A Mallorca, on la tradició popular religiosa era i és encara actualment tan forta, la notícia dels capellans, frares i monges illencs morts violentament causava gran commoció: el pare Arbona a Sóller; Pere Gelabert a Manacor; Josep Sampol a ses Salines; Josep Ferragut, Joan Rovira i Pere Miró a Palma... Tots ells jesuïtes. No fou menys lamentada la mort de sor Maria dels Àngels Ginard Martí, de Llucmajor, nascuda el 1894 i que ingressà en les Germanes Zeladores del Culte Eucarístic el 1921. Detinguda el 1936 i sense altre càrrec en contra seu que el d'esser religiosa, fou passada per les armes el 26 d'agost d'aquell mateix any. Tenia quaranta"dos anys.

Tanmateix la premsa internacional també se'n feia ressò i allò constituïa, dins tots els col·lectius cristians d'Europa i Amèrica, la pitjor propaganda per a la causa republicana. És clar que aquí també queien molts innocents, afusellats pels feixistes, entre d'ells un capellà, algun altre republicà de missa diària i nombrosos caps de família sense altre càrrec que el de figurar en llistes sindicals o esquerranes.

Aquí, alguns fills indignes de l'Església actuaren com a confidents, delators i fins i tot calumniadors, quan no de capellans del funest Conde Rossi i llavors en restaren tan tranquils.

És també hora que l'Església catòlica de Mallorca demani perdó per aquests fets, ja que la revenja es troba mil anys"sol lluny de l'evangeli i un crim mai no justifica un altre crim.

Això de donar llistats als feixistes de la gent que no acudia cada diumenge a missa podia suposar una sentència de mort i, de fet, la suposà nombroses vegades.