Mor el físic Enrico Fermi (1954)

És Enrico Fermi (Roma, 1901), que aconseguí el Nobel de Física als trenta-set anys pel «seu descobriment de nous elements radioactius, produïts pel bombardejament amb neutrons, i pel descobriment de la reacció nuclear produïda per neutrons lents».

Però aquell premi fou doblement útil. Enrico Fermi s'oposava al règim feixista de Mussolini i potser no ho hauria passat molt bé en els anys següents de no ser per aquell Nobel.

Mussolini li va permetre de viatjar a Suècia per rebre el guardó, convençut que tot allò li serviria de propaganda. Fermi i la seva família abandonaren Roma i el país i ja no hi retornaren.

Traslladats a Nova York començaren una nova vida, lluny de l'espantosa guerra que el savi havia pronosticat. Era el 1938. Als Estats Units seguí Fermi amb les seves experiències i com molts dels seus col·legues va comprendre el perill que suposava per al món democràtic que els científics de Hitler aplicassin el fenomen de la reacció nuclear en cadena per produir la bomba atòmica.

Un grup d'investigadors, amb Fermi al cap i en què hi figuraven prestigiosos homes de ciència com Albert Einstein, escriviren una carta al president Franklin Delano Roosevelt, informant-lo de tals amenaces.

El 1942 començava el projecte Manhattan destinat a la creació de la primera bomba atòmica i Fermi dissenyà els aparells necessaris per aconseguir-ho.

El desembre d'aquell mateix any, en el laboratori dels soterranis de la Universitat de Chicago, l'equip del savi italià provocava la primera reacció en cadena controlada, i el juliol del 1945 es feia la primera prova d'una explosió atòmica a cel obert.

Això s'esdevenia a Alamogordo, Nou Mèxic. Professor emèrit per a estudis nuclears a la Universitat de Chicago el 1946, seguí Fermi els seus treballs sobre les propietats bàsiques de les partícules nuclears.

El 1950 era elegit membre de la Royal Society de Londres i el 1954 es creava, en el seu honor, un premi que portava el seu nom i que es dedicava a les investigacions científiques.

El savi, però, moria aquell mateix any, tal dia com avui, a la seva casa de Chicago. Laura, la seva esposa, en publica la biografia, en què Fermi apareixia com l'estudiant prodigiós de l'escola secundària que quan havia complit desset anys ja ingressava a la Universitat i que amb només vint-i-un obtenia el doctorat amb una tesi sobre els raigs X.

Però Fermi representa, també, d'alguna manera, la trista cadena ciència-política-guerra. La guerra dels pobles, de la qual amb tanta claretat parlava Unamuno: «Es comenta l'eterna guerra civil dels pobles. Què és això que les lluites polítiques han enverinat la vida de les viles, llogarets i alqueries? No; les passions populars són les que han enverinat les lluites polítiques. Les partides, els bàndols, engendradors de caciquisme...».